El PSC lluita contra els elements
BARCELONAEn un context nefast. Així afronta el PSC la campanya. Sense ressorts de poder més enllà d'algunes alcaldies de pes, arraconat a la política espanyola i amb un lideratge, el de Pere Navarro, tendre i sense el plus de legitimitat d'unes primàries obertes. L'onada sobiranista de la Diada, que va establir l'estat propi com la particular sortida catalana a la crisi, va obligar, a més, els estrategs del carrer Nicaragua a replantejar-se el camí cap al 25-N. Navarro volia parlar només de les retallades, de la parella de facto CiU-PP d'aquests dos anys i de les propostes per sortir de la crisi des de l'esquerra. Però s'ha vist atrapat en un debat que no li és còmode, però que tampoc pot defugir. Per això a la cartelleria mana la via del mig, el federalisme amable que defuig la bronca d'Artur Mas i Mariano Rajoy que impregna la cursa.
Ahir, però, el PSOE li va trencar la campanya. A Lleida, l'exsecretari d'organització i expresident d'Aragó, Marcelino Iglesias, a qui Navarro pretenia exhibir com a prova fefaent de l'existència de federalistes de cor fora de Catalunya, es va despatxar equiparant CiU amb els nazis i parlant dels milions de morts per culpa del nacionalisme. Al més pur estil d'un vídeo tronat del PP o Ciutadans, o de qualsevol articulista de la premsa espanyolista més ferrenya. Un personal que quan vol ser amable amb Navarro, com ahir l'Abc , el posa al sac d'Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera. Per acabar-ho d'adobar salpebraven la portada amb una duquessa d'Alba angoixada per la unitat d'Espanya.
I per si faltava res, apareix José Luis Rodríguez Zapatero, el líder al qual el PSC va posar totes les espelmes ara apartat de la primera línia després d'un final per oblidar. Ni ell dóna ja treva al partit a qui deu la secretaria general que va guanyar el 2000 a José Bono i aportacions electorals determinants per tombar Rajoy el 2004 i el 2008. Dissabte a la nit, des de Lleó, clamava també per la unitat d'Espanya i s'apuntava al fonamentalisme constitucional.
Amb aquests amics, el PSC no necessita enemics, i a Nicaragua ja temen el paper que puguin fer en la campanya els ja confirmats Alfredo Pérez Rubalcaba -serà avui a Barcelona i a Tarragona- o el cap de setmana el president del partit i d'Andalusia José Antonio Griñán. Del to de Carme Chacón i la presència de Felipe González, que últimament no han actuat com a aliats de Navarro, no se'n sap res.
La campanya evidencia la crisi del projecte. Des de la fundació, el 1978, el PSC ha connectat amb amplis sectors, fent la síntesi entre els votants identificats amb el PSOE, molts, catalans del cinturó provinents de la immigració dels 60 i 70 i els catalanistes vinculats a una esquerra elitista o menestral. Quan es van unir, liderats per Joan Raventós, la federació del PSOE, el PSC Congrés i el PSC Reagrupament representaven això. El model va donar 52 escons i 1,2 milions de vots a Pasqual Maragall el 1999. Des d'aleshores tot ha sigut baixar.
El PSC actual encara viu refugiat en l'esquema de la Transició, un marc que la conjuntura dels últims anys ha fulminat. L'Estatut va posar en crisi el model federal i, sumades a la crisi de l'esquerra, les contradiccions PSOE-PSC quan més poder van tenir i van governar alhora a Barcelona i a Madrid de manera quasi omnímoda han provocat un fort desgast. Navarro s'ha mogut a posicions que van més enllà de l'Estatut del 2006, però encara no assumeix obertament el dret a decidir, el nou comú denominador català.
El PSC està fora de focus i ho paga. La projecció d'escons que, a partir de les últimes enquestes, publica l'ARA constata la gravetat de la situació. Es quedarien amb 18 escons, empatats amb el PP, que fa una campanya intensa al cinturó brandant la unitat d'Espanya i es reparteix amb CiU els rèdits del cos a cos Mas-Rajoy. Un duel que els permet deixar en segon pla la crisi que intenten capejar els respectius governs. El PSC no participa del joc i es dessagna: la projecció fa que ERC i ICV, les esquerres nacionals, passin de sumar 20 escons a 30 (16 i 14, respectivament) i Ciutadans, sorgit a l'escalf del desencís espanyolista amb el PSC de Maragall i el tripartit, s'enfilaria de 3 a 8 escons.
CiU ja ni els replica
CiU no li vol deixar espai. Ahir Mas va insistir a batre's amb Rajoy, de president a president, i no va ni citar els socialistes quan, el·lípticament, va rebatre Iglesias: "No hi entrarem, en tot això sobre nacionalismes i morts, perquè no hem de caure a la mateixa categoria", va dir. La seva mà dreta al Govern, Francesc Homs, va afirmar que les seves paraules provocaven "tristor", però que no atenia "provocacions".
Ara, com feien en la campanya de José Montilla el 2010, els dirigents del PSC rumien en l'endemà de les eleccions, i l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, treu el cap. Molts admeten que si baixen de vint escons o passen a tercera o quarta força hauran de convocar congrés i defenestrar Navarro. Igual que amb Montilla. Van canviar el líder però no van afrontar de veres el debat de la relació amb el PSOE, el dret a decidir o el discurs de l'esquerra. Veus més perifèriques de la pròpia direcció aposten per una refundació que permeti al PSC reordenar l'espai de l'esquerra catalana per seguir-lo liderant.
