Madridistes i independentistes
Hi ha gent que desitja amb el mateix èmfasi que Catalunya sigui un nou estat d'Europa que una victòria del Madrid
BARCELONADemà al Camp Nou no només es disputarà un partit de futbol, ni tan sols el partit de futbol més important de la temporada. Tal com està l'ambient polític a Catalunya, per a molts aficionats el Barça - Reial Madrid de demà s'assemblarà a un Catalunya-Espanya, amb una càrrega política molt més enllà d'un simple partit de futbol. El Barça ha preparat un mosaic gegant en tot el Camp Nou -96.000 cartolines, una per cada espectador- amb els colors de la senyera, únicament. L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha fet una crida perquè tothom porti una estelada per fer-la onejar a l'estadi, i els crits d'"independència" que van sorgir de manera espontània el dia del Barça-Spartak, aquest cop es preveuen eixordadors.
En aquest context hi ha un grup de persones que cridaran amb la mateixa intensitat un gol del Reial Madrid contra el Barça que els càntics a favor de la independència de Catalunya. No són gaires i ens ha costat trobar-los, però hi ha gent que aconsegueix separar el que és política de l'esport i viuen les seves dues realitats en paral·lel, sense tenir la sensació de viure en cap contradicció. Només un d'ells, Ciceró Pascual, admet que durant un temps va creure que no tenia gaire lògica, però, en lloc de canviar d'equip, va dissimular de portes enfora el color de la samarreta que duia sota la camisa, fins que es va adonar que havia de deixar d'enganyar la gent i a si mateix.
Sempre explicant-se
De fet, si no fos perquè la gent del seu entorn, o la gent que els coneix per primer cop, no els preguntessin cada dos per tres com poden ser independentistes i aficionats del Madrid, no tindrien la sensació de viure al marge de la teòrica normalitat. A l'escola, a la universitat, a la feina, als dinars familiars o fent una cervesa amb els amics, tots s'han passat la vida donant explicacions de per què senten el que senten, de per què volen que guanyi el Madrid i que perdi el Barça i, alhora, desitgen la independència de Catalunya, o dels Països Catalans, en el cas de Nel·la Saborit i Ciceró Pascual. Demà potser els miraran malament quan celebrin un gol de Cristiano Ronaldo brandant una estelada o cridant a favor d'un estat propi, però per a ells això no té res d'estrany.
A l'ARA els hem demanat que ens ho expliquin també a nosaltres, i la seva única condició ha sigut que no volien quedar com uns friquis, ja que no s'hi consideren en absolut. En els quatre casos que hem trobat, la passió futbolística va néixer a casa seva, per mimetisme o per oposició, igual que les idees polítiques, heretades dels seus pares i avis.
JOAN IGNASI GÓMEZ: "No trec mai cap bandera al camp, tret de la de l'equip que animo"
"Per a mi ni el Barça representa tant el catalanisme ni el Madrid és un símbol de l'espanyolisme". Joan Ignasi Gómez, conegut a Vilanova com a Txatxi, no ha sigut sempre del Madrid, tot i que, a casa, l'avi i el pare són molt merengues . El seu pare es diu Juan Gómez i tothom li diu Juanito, com el mític jugador del Madrid dels anys 80. "Però jo, de petit, em deixava portar i era del Barça. A l'escola on vaig anar encara hi ha una foto meva vestit de blaugrana", explica, amb certa vergonya cada cop que la veu allà penjada. El Joan Ignasi, com a bon vilanoví, és fan absolut del Patí Vilanova, el club d'hoquei del poble, que juga a la Divisió d'Honor, i en el món de l'hoquei el Barça és el dimoni, perquè és l'equip gran que sempre pren els millors jugadors als equips petits. "A l'hoquei tots odiem el Barça, i un dia vaig arribar a la conclusió que no volia ser culer", comenta.
Aquest moment vital del Joan Ignasi coincideix amb l'època glamurosa del Madrid de les tres Copes d'Europa en quatre anys (1998-2002), i va ser quan va començar a tenir simpaties pel Madrid, igual que per l'Espanyol, "perquè és l'equip humil de Catalunya". La clau, per ell, és no barrejar política i esport. "Independentista ho sóc per tradició familiar i col·laboro amb la CUP de Vilanova", i afegeix: "Jo no he tret mai cap bandera en cap camp, tret de la de l'equip que defenso, el Patí Vilanova, el Madrid o l'Espanyol". El Joan Ignasi viu tranquil aquesta situació, ja que per a ell no és gens estranya, tot i que sovint ha de donar més explicacions de les que desitjaria, fins i tot dins a la seva mateixa família: "Tinc un tiet que viu a Andalusia que és molt i molt culer, i sempre s'estranya i ens pregunta com pot ser que nosaltres, el meu pare i jo, que vivim aquí, siguem tots del Madrid".
NEL·LA SABORIT: "Jo sóc més del madridisme de Vicente del Bosque"
Va nèixer a Borriana (Plana Baixa) i, després de donar tombs per diferents ciutats d'Espanya amb la seva mare, va venir a estudiar a Barcelona a la universitat i ja s'hi ha quedat. Assegura que mai ha amagat el seu madridisme ni les seves idees polítiques, però sí que porta tota la vida explicant-se: "No considero que m'hagi de justificar, quan la gent m'ho pregunta, ho dic sense problemes, sóc del Madrid igual que d'altres són del Barça o del Sant Andreu". La Nel·la no recorda per què és madridista: "A casa meva són del València i de l'Athletic Club, i no recordo per què jo em vaig fer del Madrid, però no crec que fos per anar a la contra". El que sí que ha heretat de casa seva són les idees polítiques: "Abans de venir a Barcelona a estudiar vaig tenir contactes amb els Maulets de la Plana Baixa, després vaig militar durant un temps a la Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans (CEPC) i ara col·laboro amb la comissió de territori de la CUP". La Nel·la, tot i que és conscient que molta gent no entén la seva opció futbolística, ho té molt clar: "Per a mi el futbol és el futbol, no és una ideologia política. Entenc la càrrega política que té el Madrid, però jo em sento més pròxima al madridisme de Vicente del Bosque, encara que la majoria de seguidors siguin espanyolistes rancis". Està cansada que li diguin que és incoherent ser independentista i seguidora del Madrid, i té la resposta estudiada, i no li falta raó: "Per mi, també és incoherent que la gent d'esquerres sigui del Barça, la llotja del Camp Nou està plena de gent del PP".
CICERÓ PASCUAL: "Durant un temps vaig fer veure que no m'agradava el futbol"
"Al principi no veia com un problema ser independentista i aficionat del Madrid, però després vaig adonar-me que defensava un equip que no està dins del país que jo defenso". Ciceró Pascual reconeix que durant un temps va tenir certs problemes de consciència a l'hora de conviure amb les seves dues ànimes. Ell explica que és madridista d'ençà que va néixer, ja que va créixer en una família en què tothom ho és i va ser natural. Pel que fa a l'independentisme, aquest menorquí assegura que no va prendre consciència política fins als 14 anys. "Vaig descobrir la llibreria de casa i vaig obrir els ulls", afirma. Durant un temps va compaginar la passió futbolística i les idees polítiques amb normalitat, sense qüestionar-s'ho, fins que un dia va creure que fallava alguna cosa: "Primer vaig començar a fer veure que no m'interessava el futbol, i quan vaig venir a viure a Barcelona no deia mai que era del Madrid si no agafava molta confiança amb la persona". Però hi ha un dia concret que va significar un punt d'inflexió a la vida del Ciceró: el 15 de maig del 2002. "El dia que el Madrid va guanyar la Champions a Glasgow, la novena , no em vaig poder reprimir més i ho vaig celebrar com cal. Aquell dia vaig decidir deixar d'enganyar la gent i, sobretot, deixar d'enganyar-me a mi mateix", reconeix. "I ja fa 10 anys que no ho amago i dic obertament que sóc del Madrid i independentista dels Països Catalans".
GERMÁN CAUFAPÉ: "El meu avi i el meu pare eren del Barça i jo em vaig fer del Madrid com un joc"
"Vaig començar a ser del Madrid de ben petit, amb 7 o 8 anys, i va ser com un joc, però no per oposició al que vivia a casa, ja que el meu pare i el meu avi eren del Barça de tota la vida. Imagino que va ser pel bombardeig de madridisme que rebia en aquella època". Germán Caufapé explica que el seu primer equip és el Lleida, per sobre de qualsevol altre, però a la capital de la Terra Ferma és conegut pel seu madridisme indissimulat. "Jo he intentat no influir en els meus fills sobre preferències futbolístiques i, dels tres fills que tinc, els dos nois són del Madrid, com jo, i la filla és del Barça". Pel que fa a les idees polítiques, admet que ha patit una lleugera evolució: "El meu avi i el meu pare van viure la guerra en el bàndol republicà, i el meu avi era un membre important d'ERC, per això a casa sempre he sentit a parlar de Catalunya com un país i per a mi ha sigut una influència familiar". Tot i això, el Germán assegura que ha patit un procés gradual cap a idees més clares i consolidades dins el catalanisme: "Ara és quan els sentiments han esclatat. Fins ara veia impossible la independència i el meu pensament era més pragmàtic, pensant a tenir cada cop més sobirania, però ara ja no: ara ja ho veig com una possibilitat bastant real i ho tinc claríssim". Germán Caufapé assegura que fa molts anys que es justifica davant de la gent sobre la seva opció política i esportiva, però ell sempre ha "separat política i esport".