Història d'un divorci
El dipòsit de confiança a terminis
Poc abans de les eleccions espanyoles del 20-N de l'any passat, Oriol Pujol, secretari general de CDC, es va reunir informalment amb 20 dels directors de comunicació més importants d'empreses espanyoles. Els va dir que CiU tenia el pressentiment que es podria entendre amb Mariano Rajoy i que el pacte fiscal prosperaria. Aleshores, els nacionalistes encara confiaven que el PP no assolís la majoria absoluta i que podrien condicionar la seva acció de govern amb el nou model com a contrapartida. Res d'això es va complir.
CiU va votar no a la investidura de Rajoy perquè no va fer cap gest cap al nou model. Però aquesta fredor inicial es va convertir en una estreta col·laboració. Els nacionalistes, encapçalats per Josep A. Duran i Lleida al Congrés, van votar a favor del primer gran ajust de Rajoy i van donar suport a la llei d'estabilitat pressupostària, a la reforma laboral i a l'amnistia fiscal. La minoria de CiU al Parlament obligava la federació a buscar un soci disposat a assumir uns pressupostos restrictius i només el PP, liderat per Alícia Sánchez-Camacho, hi estava disposat.
Aquesta relació fluida es va demostrar a la primera reunió mantinguda entre Mas i Rajoy a la Moncloa, al febrer. Tots dos es van conjurar per superar la situació econòmica. Unes setmanes abans, el president català va assegurar que el suport de CiU al govern espanyol era un dipòsit de confiança "a curt termini". Els esdeveniments posteriors el van donar per liquidat, però aleshores les esperances encara estaven intactes.
El risc d'intervenció ho tensiona tot
Van anar passant els mesos i la situació econòmica no feia altra cosa que empitjorar. El 9 de juny el govern espanyol es va veure obligat a demanar el rescat bancari a Europa després que Bankia -una icona del poder financer vinculat al PP- hagués de ser nacionalitzada. Tot i que Rajoy va presentar -un dia més tard, per cert, que el ministre d'Economia, Luis de Guindos- el rescat com una "línia de crèdit" sense gairebé contrapartides, el cert és que Brussel·les exigia noves mesures. El resultat: un nou ajust de 65.000 milions d'euros. Un paquet de mesures al qual CiU, ja amb la mosca al nas, no va donar suport.
A propòsit del dèficit
Un dels arguments recurrents d'Artur Mas és que l'ajustament del dèficit repercuteix en una mesura més gran sobre les autonomies, quan és el govern de l'Estat qui genera més dèficit. L'enduriment dels objectius de dèficit -del 0,7% el 2013 i del 0,1% el 2014-, sumat a l'amenaça d'intervenció i a la negativa de Cristóbal Montoro, ministre d'Hisenda espanyol, d'adoptar els hispanobons, van precipitar el final de l'entesa entre CiU i PP.
Mas va esclatar a mitjans de juliol. "La col·laboració amb Espanya s'està convertint en impossible", va resumir el president. El conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, va ser més explícit: "Ens tracten com a súbdits". Malgrat tot, la Generalitat es va veure abocada a demanar el rescat autonòmic davant la impossibilitat de fer front als venciments de deute de més de 5.000 milions d'aquesta tardor.
El nul marge per al pacte fiscal ho precipita tot
S'intuïa, però fins ahir no es va materialitzar. El pacte fiscal ja és història i s'ha complert el guió dels últims mesos, que preveia -seguint les declaracions de dirigents del PP i del govern espanyol- un marge nul per negociar el nou model de finançament. Els senyals que arribaven de Madrid, segons han apuntat dirigents de l'executiu català i des de la cúpula de CiU, ja indicaven que la reunió d'ahir seria un fracàs, cosa que es va complir. La manifestació independentista de l'Onze de Setembre, que va congregar un milió i mig de persones a Barcelona, va precipitar els esdeveniments. El carrer va donar a Mas un full de ruta inequívocament independentista i, l'endemà, el president es va comprometre a crear estructures d'estat per a Catalunya.
A més, va deixar clar que el pacte fiscal només seria la primera pedra de la "sobirania plena". Un cost polític massa alt de pagar per Rajoy, que ha començat la tardor encara amb més fronts oberts de com va acabar l'estiu. "No estic d'acord amb el plantejament de concert econòmic que fan vostès", va assegurar el president espanyol dimecres al Congrés. La resta ja era inevitable.
A tot això s'hi suma el rescat per valor de 5.023 milions d'euros que la Generalitat ha demanat al ministeri d'Hisenda i que encara no ha fructificat. Les estructures de poder espanyoles, fins i tot la monarquia, estan inquietes amb el gir de Mas. I no haurien permès cap gest amb Catalunya. La negativa d'ahir obre un escenari inèdit en les relacions entre la Generalitat i Espanya.
