Europa s'estavella a les urnes
Les eleccions italianes demostren el fracàs d'una tecnocràcia allunyada dels ciutadans
BarcelonaPier Luigi Bersani està disposat a formar govern. "Anomeneu-lo com vulgueu, govern en minoria, per objectius, tant me fa", declarava ahir el líder del centreesquerra en una entrevista al diari La Repubblica . Europa encara conté la respiració. Les eleccions italianes no només han deixat un panorama polític ingovernable, també han estampat a la cara de Brussel·les el fracàs d'una tecnocràcia que -si bé va aturar la caiguda d'una Itàlia contaminada pel descrèdit de Silvio Berlusconi- ha estat castigada severament a les urnes.
Mario Monti, el candidat d'Angela Merkel, el primer ministre tècnic imposat el 2011 per frenar la disbauxa política i econòmica del Cavaliere, tot just va recollir un 10% dels vots. Els resultats del Poble de la Llibertat de Berlusconi i del Moviment 5 Estrelles del còmic Beppe Grillo sumats representen el 56% de l'electorat italià. Però seria injust llegir aquestes eleccions únicament com una victòria del populisme. Han estat també una derrota d'aquesta Unió Europea que s'imposa des de Brussel·les. Un divorci que ve de lluny, però que la crisi ha amplificat.
Despotisme
Fa anys que la UE fa una lectura equivocada del desencantament
"¿Hem de determinar les nostres polítiques econòmiques a partir de consideracions a curt termini de resultats electorals?", es demanava el president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, l'endemà de les eleccions italianes. El cap de l'executiu de Brussel·les -que no ha estat escollit a les urnes per ocupar aquest càrrec- creu que l'estratègia econòmica comunitària està per sobre de resultats incòmodes.
"La UE també és una creació tecnocràtica" governada en part per tècnics i per polítics electes, recordava aquesta setmana l'editorial del setmanari European Voice . La declaració de Durão Barroso a l'agència Reuters traspua bona part d'un pensament que s'ha instal·lat en alguns despatxos de Brussel·les.
La desconnexió amb la ciutadania va començar l'any 2005, quan francesos i holandesos van tombar en referèndum la Constitució europea. Una Europa consternada -perquè en cap moment havia previst un no- va decidir aleshores que els ciutadans s'havien equivocat en el vot perquè no se'ls havia explicat bé el text. Va ser el punt d'inflexió d'una fugida endavant, que ha anat erosionant l'entusiame per la Unió. Segons l'últim Eurobaròmetre, la credibilitat de les institucions comunitàries, que l'any 2004 era molt superior a la dels governs nacionals, avui ha caigut al mateix nivell. Només un de cada tres europeus hi confia.
Impopularitat
El cost social de l'austeritat es paga molt car a les urnes
Itàlia n'és només l'últim exemple. Abans molts altres països de l'euro -França, Espanya, Irlanda, Holanda, Portugal, Grècia, Eslovènia, Eslovàquia, Xipre- han viscut un canvi de govern forçat per la crisi. Les esquerres han desplaçat les dretes i a l'inrevés. Els electors han castigats els que aplicaven la doctrina d'estrènyer el cinturó, independentment del color polític.
"La democràcia de l'eurozona pateix problemes estructurals i problemes polítics", assegura Charles Grant, director del Centre for European Reform. Els problemes estructurals els hauria provocat el fet que, des de l'inici de la crisi, els governs han cedit tant poder econòmic a Brussel·les que ja no poden ni decidir sobre els seus pressupostos. La Comissió i els altres socis de l'euro poden exigir les modificacions que vulguin. Empesa per la urgència, la integració política de l'eurozona s'ha enfortit a marxes forçades, però els governs han estat incapaços d'explicar-ho en positiu.
El problema polític és que la cura d'austeritat ha acabat provocant un esclat d'impopularitat de la UE i dels seus líders als països més castigats per la crisi. Fins ara veus com la del president francès, François Hollande, o el mateix Mario Monti, que reclamaven més compromís amb el creixement havien quedat soterrades pels guardians del rigor, liderats per Alemanya, Finlàndia i els Països Baixos.
Com en el mantra de Margaret Thatcher quan aplicava la seva agenda econòmica: "No hi ha alternativa", la UE s'ha aferrat a la tisora. Però, segons escrivia ahir el setmanari britànic The Economist , el resultat electoral italià i "la recessió profunda i l'atur creixent" a l'Europa mediterrània obliguen ara a "suavitzar aquesta pressió".
Sense alternativa
No tot el vot de càstig s'hauria d'etiquetar com a populista
Els últims anys l'agenda europea s'ha vist desafiada per noves forces populistes, euroescèptiques, antiimmigració i proteccionistes. Grècia és el paradigma de la desconnexió actual. Després de sis anys continuats de recessió, un govern tecnòcrata i diverses cites electorals, el dèficit democràtic s'ha anat eixamplant i la llunyania amb Brussel·les s'ha fet pràcticament insalvable. Mentre els inversors estrangers han tornat al país després de molt de temps, un sondeig recent assegura que la formació neonazi l'Alba Daurada podria arribar a obtenir avui a les urnes fins a un 10% dels vots.
Però les eleccions italianes són l'últim toc d'atenció d'un nou malestar profund que recorre Europa, amb demostracions de força a les places o a través de vots incòmodes o extravagants, per reclamar un canvi en l' statu quo de la política tradicional europea i estatal.
