Teixint la teranyina per al sí de la CUP
Cap de PolíticaEl Govern no les té totes sobre el que pugui fer la CUP en la decisiva votació final per avalar els comptes. Després de mesos de negociació i de consensos com la partida explícita per al referèndum, l’impost a l’elusió fiscal -posar a nom de l’empresa béns luxosos per al gaudi particular- o els acords sobre educació, el sí final és una incògnita.
“No són els nostres pressupostos”, va proclamar la cupaire Eulàlia Reguant. Passi el que passi, els anticapitalistes no abraçaran entusiastament els comptes. Uns pressupostos autonòmics pactats amb ERC i el PDECat mai seran plenament satisfactoris per a un partit rupturista i anticapitalista. L’estratègia del Govern, doncs, és fer impossible que tornin a tombar-los: teixir una teranyina que els porti a concloure que no hi ha més remei que votar sí.
Amb l’argument de “si no hi ha pressupostos, no hi ha referèndum i hi ha eleccions” no n’hi ha prou, perquè els cupaires el veuen com un xantatge. El Govern, doncs, teixeix de forma més subtil perquè arribin a la mateixa conclusió, completant el relat amb xifres que demostrin que són pressupostos per culminar el procés i amb sensibilitat social. La CUP avala el capítol del procés. Hi ha confiança i el pressupost ho corrobora: el referèndum hi és de manera explícita, i estructures com la Hisenda pròpia estan clarament més dotades que en altres comptes.
Una altra cosa és el flanc social. El Govern s’esgargamella repetint que són “els pressupostos més socials de la història”, i l’esquerra -incloent-hi el PSC i CSQP- els respon que els més socials van ser els del 2010. Tant els uns com els altres tenen raó: en termes percentuals mai s’havia arribat tan lluny; en xifres absolutes, les partides destinades a Salut, Educació i Serveis Socials queden lluny dels últims comptes del tripartit, fets en un altre context.
Pressió al màxim
La CUP, però, no només mira les despeses. També ataca els ingressos, i aquí farà gruar el Govern, conscient que el PDECat i ERC, malgrat que guardin les aparences, tenen visions fiscals diferents. Amb l’impost als béns de luxe no n’hi ha prou, i els anticapitalistes pressionaran per aconseguir més concessions. La reflexió més comuna a la CUP després de tombar els comptes anteriors era que hauria sigut més pràctic tramitar-los i després collar el Govern en el debat en comissions. És el que intentaran ara. Hi ha marge? L’executiu és conscient que els cupaires necessiten algun trumfo per justificar el sí final, i, encara que Junqueras no ho reconegui -seria un error per negociar-, hi ha partides amb marge de modificació.
Les xifres compten, però en el relat que justifiqui el sí o el no compta tot: si el clima es contamina amb polèmiques com la de després de la detenció de Montse Venturós, l’aval serà molt més car; si el Constitucional fica el nas en la tramitació dels comptes, votar-los serà un gest de desobediència a l’Estat. Vénen tres mesos de negociació, i el Govern va teixint la teranyina per atrapar el sí de la CUP.