Jaume Sisa entrevista Carles Flavià

J.S. |Per què ets de l'Espanyol?

C.F. |Perquè és com Catalunya, un club que lluita per sobreviure. A l'Espanyol no l'estimen a Catalunya i, com a admirador de l'evangeli, m'agraden més els pobres que els rics. De petit era del Barça, però quan Kubala va anar amb Di Stefano a l'Espanyol, jo li vaig anar al darrere. El Barça és el meu segon equip, però als anys 60 no em creia que li robessin la Lliga, sinó que el Madrid jugava de puta mare.

De sotanes no hi entens gaire, em sembla. Saps més de llenceria femenina.

A la meva època ja no dúiem sotana, els capellans moderns.

T'agrada repartir hòsties?

Només he donat un cop de puny. Tenia 13 anys i l'altre no em va matar per compassió. Crec que és interessant i convenient barallar-se físicament una mica. Tampoc és tan greu. No sé si no m'he pegat per pacifista o per covard. El que m'ha agradat és separar els que es barallen.

Què faries per diners?

Gairebé tot el que no em porti a la presó, excepte treballar molt i llevar-me d'hora.

¿Ets tan sentimental com sembles?

M'agrada que em vegis sentimental. No sé si ho sóc, no hi ha miralls per als sentiments, però ploro bastant, cada cop més. Sobretot als enterraments. M'encanten. El que passa allà és de veritat. No hi ha qui ho arregli.

Podries viure sense comèdia?

Impossible. A mi m'agrada el teatre al carrer, no el teatre de carrer. Si no rius amb la vida, és impossible resistir la rutina del dia a dia. Moriria d'avorriment.

T'agradaria ser immortal?

En absolut. No m'agradaria acabar fart de mi mateix. Espero que la reencarnació hinduista sigui una broma. En tot cas, m'encantaria reencarnar-me en balena, si en queden.

Penses que treballar és de persones amb poca ambició?

Treballar és, bàsicament, una desgràcia, pròpia de persones amb pocs diners. El neoliberalisme aquest fastigós ens ha fet creure que treballar és una sort i una distracció.

Negres, rosses, mulates?

No sóc racista. M'agraden vicioses, que estiguin a gust amb mi, que riguin i em facin riure i, sobretot, que no mirin de ser la meva mare.

Què valores més: un amic, l'amor, els diners o el teu gos?

Sense discussió, el meu gos i un amic com tu, que amb els anys deixa de ser amic per passar a parella de fet. M'encantaria casar-me amb tu, però si no canvies, el meu gos ens separa.