‘Southpaw’ noqueja amb tòpics
Locarno s’emociona amb un altre amor lèsbic francès: ‘La belle saison’
Locarno (suïssa)Quan dimecres passat es va acabar la projecció de premsa de la decebedora Ricki, la pel·lícula inaugural del Festival de Locarno, l’estupefacció general pel fet d’haver sigut escollida com la cinta d’obertura anava seguida de la pregunta de si no hi havia cap títol millor que hagués pogut substituir el film de Meryl Streep a la secció de la Piazza Grande, el territori del festival per al cinema popular. I un film apareixia com la gran incògnita (i esperança): Southpaw, d’Antoine Fuqua, protagonitzada per Jake Gyllenhaal. Bé, la resposta ja és aquí: no.
Southpaw, filmada per Fuqua de manera efectista, traça la decadència i posterior recuperació d’un boxejador d’èxit que, després d’un fet tràgic, va perdent tot el que té. En aquest fet dramàtic rau l’única sorpresa d’un film maldestre i farcit de tòpics; una sorpresa que no cal revelar perquè d’això ja se n’encarrega el tràiler. La cinta escull el pitjor dels camins per desenvolupar l’acció: comença com una versió pugilística de la clàssica trama de western en què l’aspirant impertinent repta el pistoler veterà i poc després flirteja amb el tema de la venjança però, malauradament, acaba prenent l’opció argumental més avorrida i recurrent a Hollywood: la redempció. Així doncs, el boxejador, incapaç de contenir l’agressivitat, haurà d’aprendre a redreçar la seva vida. Per assolir-ho, demanarà ajuda a l’entrenador de l’únic rival que va poder guanyar-lo una vegada, paper que encarna Forest Whitaker.
Molta xerrameca i poca acció fins al combat final, al qual l’espectador ja arriba noquejat a causa de la poca habilitat que mostra el film per donar forma als tòpics. Com si no sabéssim qui guanyarà el combat final. Perquè ho sabem, no? De fet, el que més molesta és l’arrogància per la qual sembla que a certs productes de Hollywood, com Southpaw, no els cal escarrassar-se de tan convençuts que estan que la gent anirà a veure’ls.
La nova ‘La vida d’Adèle’?
Per sort, el cinema no viu només de Hollywood. Un altre film de Piazza Grande, el francès La belle saison, ha aparegut com la primera sorpresa del festival. Dirigida per Chaterine Corsini, té com a protagonistes Cécile de France i Izïa Higelin i duu la seva acció al moviment d’alliberament de la dona als anys 70 a França. Higelin, reconeixible com l’amiga de Charlotte Gainsbourg a Samba, interpreta una noia d’un entorn rural lesbiana que marxa a París, on tindrà contacte amb un grup feminista. Allà s’enamora de Carole (Cécile de France), dona heterosexual que viu en parella però que descobrirà un nou aspecte de la seva sexualitat.
El gran encert del film és passar del cas concret al tema universal. Si bé al principi sembla un film de dones per a dones que mira el passat amb complicitat i nostàlgia, aviat adopta la forma d’una bellíssima història d’amor. Destaca el treball interpretatiu de les dues actrius, sobretot Higelin, el personatge de la qual viu un conflicte major: la pròpia acceptació de la seva sexualitat en un context camperol i enfrontat a la seva mare, paper que interpreta amb especial delicadesa, respecte i profunditat Noémie Lvovsky. A Locarno ha sorgit amb freqüència la comparació amb La vida d’Adèle a causa del tema i l’abundància d’escenes de sexe, que en cap cas arriben als nivells de la cinta d’Abdellatif Kechiche.
Pel que fa a la competició oficial, un dels títols que més ha destacat és la producció independent nord-americana James White, de Josh Mond. Rodada en gran part amb primers plans del personatge que dóna títol al film, és una història angoixant sobre l’acceptació del dolor a través d’un jove que acaba de perdre el seu pare i la mare del qual té una malaltia greu. Encara que la proposta des del punt de vista narratiu no és gaire original, la cinta aconsegueix transmetre a través de la forma el pou irrespirable en què s’ha convertit la vida del jove.
D’altra banda, avui es presenta Cosmos, el retorn a la direcció del polonès Andrzej Zulawski, quinze anys després de la seva última pel·lícula. Si hi havia dubtes sobre si el director de la histèria, amb films com La possessió o L’important és estimar, s’hauria tranquil·litzat en la seva vellesa, només s’ha de donar un cop d’ull als companys de viatge: l’autor de la novel·la adaptada és Witold Gombrowicz i una de les actrius és la francesa Sabine Azéma, procliu als excessos. Zulawski continua sent territori exclusiu per a admiradors però en aquesta història sobre els personatges excèntrics d’una casa de lloguer destaca com a novetat l’humor delirant.