SOS cultura

BarcelonaL’ARA engega la campanya Atipa’t de cultura per incentivar el consum i la participació cultural. Entreu a Aracultura.cat

“La cultura no és prescindible. És determinant en la personalitat d’un país i en cadascun dels individus”, deia fa dos anys Carles Duarte, president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA). “Reclamem que la cultura tingui un paper rellevant. De cap manera podem plantejar-nos un model de país en què la cultura sigui residual, marginal”, insistia Duarte fa un mes, poc abans de l’inici d’una campanya electoral en què, tot i la seva excepcionalitat via 155, la cultura va estar absent dels debats, seguint la trista tradició dels últims anys. Perquè no sigui residual cal crear-la, practicar-la, difondre-la i debatre-la, i en la lògica industrial consumir-la. Les condicions no són les millors, ni tan sols les adequades, però és important no tirar la tovallola. “Sense cultura guanyen ells”, com diu el director del BarnaSants, Pere Camps.

Des del punt de vista del consum cultural, una dada preocupant de l’informe és la davallada en la despesa mitjana per persona en oci, entreteniment i cultura: 718 euros el 2016, quan el 2015 era de 769 i el 2012 de 849. L’oci, els espectacles i la cultura tot just representaven el 6% de la despesa anual per persona, i el marge de creixement és el que és quan el 70% de la despesa va a habitatge, béns i serveis i el 15% a alimentació.

L’efecte del 17-A i l’1-O

La bona notícia és que la cultura no és aliena a la realitat social, política i econòmica del país. La dolenta és que les crisis socials, polítiques i econòmiques afecten especialment la cultura, un ecosistema que a Catalunya segueix sent fràgil, com constata l’últim informe del CoNCA. “La precària situació econòmica de l’última dècada i els canvis de direcció en l’acció desenvolupada pel departament de Cultura han tensionat el teixit cultural i artístic del país, i l’han portat a una situació de mínims que costarà de revertir”, va explicar al novembre la vicepresidenta del CoNCA, Gemma Sendra, durant la presentació d’un informe que també recollia un descens en la despesa privada dedicada a oci, entreteniment i cultura: el 2016, un 6,2% menys que el 2015. És a dir, les alertes d’algunes veus del sector cultural sobre el descens del consum en l’últim trimestre del 2017 cal inserir-les en un context d’estabilitat precària que s’arrossega des de l’inici de la crisi econòmica. Un cop d’aire sempre perjudica més qui té les defenses baixes. Enfortir l’ecosistema cultural el farà més resistent a contratemps imprevistos. Com recordava Sendra, “cal que la cultura arribi a tothom i a tot arreu”. Entendre que la cultura la fa tothom és un primer pas.

Fets conjunturals com els atemptats jihadistes de l’agost i la crisi política de l’1 d’octubre han incidit negativament en el consum i la pràctica cultural. Segons el Gremi d’Editors de Catalunya, l’atemptat va comportar una petita desacceleració en el creixement: del 5,92% del gener al 4,22% de l’última setmana de setembre, amb “una afectació significativa en establiments del centre de Barcelona”. Sempre segons el Gremi d’Editors, tant a l’octubre com al novembre es van perdre vendes respecte als mateixos mesos del 2016. Tot i així, es preveu que la facturació de l’any acabi amb un saldo positiu, i que la facturació del sector editorial superi els 1.177 milions d’euros del 2016.

La inestabilitat també ha provocat un canvi d’hàbits. A l’octubre el director del festival Temporada Alta admetia amb preocupació que la venda anticipada d’entrades estava sent un desastre. Però al desembre el balanç recollia un 90% d’ocupació i més espectadors que l’any passat. La incertesa política havia modificat l’hàbit de compra, però no l’interès del públic. Una situació similar ha experimentat el Festival de Jazz de Barcelona, que s’ha celebrat en aquesta tardor convulsa: malgrat les incerteses inicials per l’evolució de la venda anticipada, els concerts de pagament han tingut un 83% d’ocupació.

En qualsevol cas, la inestabilitat política i atacs com els requeriments d’Hisenda sobre l’IVA de les subvencions públiques han servit per fer visible un SOS cultura, una crida per no oblidar la pràctica cultural. Venim d’uns anys de davallada i ara alguns indicadors mostren una petita millora que necessita consolidar-se, però aquesta situació de mínims és com aquella mala salut de ferro. Al setembre, l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca) respirava cert optimisme perquè la temporada 2016-2017 s’havia tancat amb 2,5 milions d’espectadors, uns 100.000 més que l’anterior, però per sota dels 2,8 milions de la 2011-2012. També havia pujat la recaptació, fins als 63,2 milions d’euros, quatre més que el 2015-2016, però cinc menys que el 2011-2012.

Més públic internacional

La música en directe també ha agafat aire el 2017, amb un augment rellevant d’espectadors (de 8,3 a 12,3 milions) i de facturació (de 67,6 a 79,2 milions d’euros). La indústria de la música en directe és la que presenta les dades més esperançadores, si més no en termes absoluts, gràcies a l’impuls continuat dels festivals i als concerts en grans recintes. Hi ha una dada, però, que convida a reflexionar: el 2016 va créixer un 5,3% el públic dels festivals i un 21% el de les sales, però l’assistència local ha caigut. Segons l’Enquesta de Participació Cultural de la Generalitat i de l’Òmnibus Municipal de Barcelona, els festival i concerts a la capital van tenir 143.000 assistents barcelonins menys. És a dir, el que creix és el públic internacional, el sant grial del sector turístic. Si la tendència es perpetua, posarà en evidència que hi ha una oferta musical que exclou el públic local, ja sigui per raons econòmiques o culturals. La indústria en pot sortir beneficiada, però allunyar la societat catalana dificulta que la cultura, o determinada cultura, arribi a tothom.

Si la música creix, el cinema perd pistonada, tot i que el 2016 va haver-hi un petit repunt d’espectadors: dels 18,9 milions del 2015 a 19,3 milions. L’estancament del cinema en sales té a veure també amb el canvi d’hàbits del consum audiovisual arran de la consolidació de les plataformes audiovisuals, i a la llarga pot afectar les pràctiques culturals fora de la llar, i el valor socialitzador de la cultura se’n pot ressentir. També caldrà analitzar si està influint en la caiguda de préstecs a les biblioteques (no s’arriba als números del 2012) i en l’estancament de les visites als museus.