ACABARÉ AVIAT si dic que avui en català els demés no són ningú: és una forma inexistent. I que l’únic demés correcte és un adverbi insòlit en estàndard que, per dir-ho molt breument, tindria el mateix sentit que té a més o el castellà además : “Ven el peix poc fresc i, demés, car”.
Per tant, demés mai és correcteprecedit d’article: no és correcte ni (tots) els demés, ni (tot) el demés. I tampoc no ho és aquell i demés que estalvia enumeracions exhaustives. Per als dos primers casos tenim (tots) els altres i (tota) la resta -i millor si el primer és per a persones i el segon per a coses- i, en l’altre, podem sortir del pas amb etcètera.
En lloc del pel demés que calca por lo demás podem dir fora d’això, a part d’això i també (deixant) això de banda. També es diu i s’escriu molt (això) a banda, un híbrid de creació popular moderna potser ja massa estès perquè tingui sentit condemnar-lo.
I, si hem de redactar una esquela, la fórmula més consagrada per no haver d’anomenar tota la parentelaés i fa mília tota i no pas l’interferit i demés família.
Però tornant a la pregunta amb què titulo el tast, qui vulgui anar per nota ha de saber que en català antic, de Ramon Llull a Jaume Roig,existien los demés, però cometríem un greu error si els confonguéssim amb los altres.
Ho constatem, per exemple, en un passatge del cronista Desclot, que ens explica que al final d’una batalla “occiren-ne los demés e prengueren los altres”. No és cap contradicció, perquè aleshores los demés volia dir la major part i no pas els restants.
Fabra arriba a afirmar que un dels motius per rebutjar els demés en el sentit d’ els altres (un castellanisme històric ja habitual al segle XVII) era “evitar un divorci enutjós entrela llengua antiga i l’actual”, ja que dificultava als lectors moderns la comprensió dels textos medievals. La fe noucentista en la cultura no em deixarà mai de sorprendre.