50 anys de les riuades més tràgiques

BARCELONA.La pluja va descarregar amb força ja des de la tarda d'aquell 25 de setembre del 1962, com si només fos una d'aquelles tempestes que clausuren l'estiu mediterrani. Però aquell any l'aiguat va ser descomunal -els registres parlen de màxims de 200 litres per metre quadrat en quatre hores- i les precàries infraestructures, així com el creixement sense control en alguns barris pròxims a les rieres, van propiciar la catàstrofe en poques hores. La xifra de morts oscil·la entre les 617 oficials i el miler que han comptabilitzat diversos historiadors. Els damnificats van superar les 12.000 persones.

En plena nit, sense llum i amb molts veïns sopant o ja dormint, l'aigua va arribar amb traïdoria i es va endur tot el que va trobar: persones, cases, fàbriques. Els punts crítics van ser les ribes de les rieres de les Arenes i del Palau, a Terrassa, així com la riera de Rubí, que va provocar que el barri de l'Escardívol quedés literalment esborrat. Un treball recent de l'historiador Eduard Puigventós xifra en 327 les víctimes a Terrassa i les Fonts, i en un màxim de 255 les de Rubí. Aquests van ser els municipis més castigats d'entre molts altres fortament afectats per l'aigua. És el cas, també, de Sabadell, on va ser molt important la destrucció de fàbriques tèxtils. Altres municipis castigats van ser Sant Quirze del Vallès, Sant Adrià de Besòs, Ripollet i Montcada i Reixac, entre d'altres.

Negligència municipal

La magnitud de la desgràcia va ser provocada per una sèrie de factors, entre els quals la permissivitat local davant la venda de propietaris desaprensius de terrenys massa pròxims a les zones inundables de la riera. Molts dels compradors eren emigrants vinguts del sud d'Espanya, que arribaven al Vallès atrets per la llavors potent indústria tèxtil.

Les infraestructures tampoc no eren les millors. A Terrassa el col·lector de la riera del Palau es va obstruir i la Rambla es va inundar. El pont del ferrocarril també es va col·lapsar, i es va convertir en un dic que va desencadenar un tsunami. L'aigua va arribar als dos metres d'alçada. Amb la potència acumulada, l'aigua va baixar cap a les Fonts i va arribar a Rubí, on es va produir un fet similar: un pont obstruït va aturar l'aigua momentàniament i en trencar-se va generar onades de més de 10 metres, segons Puigventós.

Expliquen els testimonis que el paisatge, l'endemà al matí, era esfereïdor. El barri rubinenc de l'Escardívol, amb 50 cases, horts, algunes indústries i l'escorxador municipal, s'havia convertit en una esplanada de fang, runa i alguns cossos que l'aigua no s'havia endut. Els cadàvers van aparèixer en molts casos a les desembocadures dels rius i fins i tot se'n van recuperar al mar en els dies posteriors a les riuades. "Jo tenia 7 anys, i vaig veure com una excavadora treia fang, i del fang en penjava una cama", recorda Sisco Galobardes, que vivia a l'última casa que va quedar dreta a l'Escardívol de Rubí.

Solidaritat, negoci i propaganda

Si una cosa va funcionar enmig d'aquell col·lapse va ser la solidaritat immediata entre els veïns. Es van fer brigades de voluntaris per treballar a la zona, desenrunar, recuperar cossos, identificar-los i atendre els milers de persones que ho havien perdut tot. La inoperància administrativa va quedar compensada per la mobilització del món local. A Rubí la tragèdia va tenir conseqüències polítiques i l'alcalde, Miquel Rufé, va ser forçat a dimitir i va acabar denunciat per ser sospitós de poc adscrit al règim.

El periodista Joaquín Soler Serrano va ser la cara visible de la crònica periodística. Trencant les directrius del règim franquista va interrompre el seu programa a Ràdio Barcelona per convertir-lo en un relat del minut a minut de la catàstrofe. Durant dies va seguir de prop els fets i va parlar amb els afectats. La seva crida a la solidaritat es va traduir en més de 30 milions de pessetes recaptats. Molts d'aquests diners, però, no van arribar a les víctimes, segons explica el periodista terrassenc Jaume Valls. Alguns testimonis rubinencs recorden que al cap d'un temps van canviar el capellà, i les males llengües deien llavors que era perquè va fer negoci. Altres llegendes urbanes de l'època també parlaven que gran part del menjar i la roba que va arribar d'arreu d'Espanya va desaparèixer del Casino de Rubí, on es guardava, i es va destinar a l'estraperlo.

El règim, per la seva banda, va aprofitar per convertir la catàstrofe en una oportunitat per a la propaganda. El 2 d'octubre Franco va visitar la zona amb 1.500 milions de pessetes sota el braç per posar en marxa com més aviat millor la malmesa indústria. "En ple desarrollismo , aquesta va ser la prioritat absoluta del règim", explica Valls.

Els damnificats van rebre uns 256 milions de pessetes, segons recull Valls al seu llibre La riuada del 62 . Els pisos construïts per als que havien perdut la casa van trigar anys a acabar-se. A Rubí, la desgràcia va donar lloc a un nou barri, batejat com el 25 de Setembre.

Tornar a edificar a l'Escardívol?

Fa uns anys, l'Ajuntament de Rubí -governat pel PSC- va presentar una proposta de reforma del POUM (pla d'ordenació urbanística municipal) que preveia tornar a edificar habitatges a la zona de l'Escardívol, on ara hi ha un gran aparcament. A la ciutat hi va haver molt rebuig a la proposta, en gran part pel record del 1962, però el ple va aprovar el POUM. La Generalitat va fer-hi moltes esmenes -quasi s'ha hagut de refer sencer-, però en cap es prohibia expressament la construcció. La riera està canalitzada i el risc que es repeteixi la catàstrofe és mínim. El que sí que deia la comissió d'urbanisme del Govern és que s'havia de rebaixar el límit d'edificabilitat de la ciutat proposat al POUM. Així, mentre l'Ajuntament i la Generalitat encara han d'acabar de refer el text, des del govern municipal ja es va insinuar fa uns mesos que és molt probable que es modifiqui el nou POUM i que no inclogui edificar a la zona arrasada per l'aigua avui fa 50 anys.