Preu, benefici: la venjança és molt cara
Bartomeu Melià és un savi mallorquí, jesuïta de 81 anys, que viu envoltat de llibres. Només la seva biblioteca particular a la ciutat d'Asunción, al Paraguai, on va arribar el 1954, disposa de més de 14.000 volums dedicats exclusivament al món guaraní, que és la seva especialitat. Premi Bartolomé de las Casas, Melià no és només un home de lletres, ja que a la seva afició pels llibres, les llengües indígenes i l'escriptura, s'hi ha de sumar un extens treball de camp que va poder assaborir el seu moment més feliç quan, gràcies al general Stroessner, que el va expulsar del país -"Este hombre que se preocupa por los indios solo hace que molestar ", deia el dictador-, va tenir l'oportunitat de viure amb un grup indígena acabat de contactar, els Enawuene Nawe, que s'ha de traduir com a Homes Heus Aquí Autèntics. "Hi vaig estar tres anys. Vivia com ells. Em pintava cada dia i anava completament despullat, només amb les ulleres posades..." Melià va contactar amb aquest grup acompanyant Vicente Cañas, també jesuïta, que s'hi va quedar per morir-hi el 1987, quan els terratinents el van fer assassinar perquè els feia nosa.
El genocidi que va començar el 1537 amb la conquesta, diu Melià, ha continuat durant els darrers 400 anys i continua ara amb l'expulsió dels indígenes i dels camperols de les seves terres per dedicar-les al cultiu a gran escala. La dependència que avui té el país als terratinents i els estrangers és fins i tot més gran i igual de destructiva, afirma Melià, que la que hi havia abans de la independència, el 1811.
Per adonar-se de la catàstrofe, argumenta, només cal fer servir el sentit comú: si cada dia que passa l'ús de la terra està en poder de menys persones, si fins i tot hi ha terratinents, com és el cas d'un tal Favero, que sobrepassen el milió d'hectàrees, d'on surten les terres? Què està passant amb els centenars de milers d'indígenes i camperols que hi vivien i avui estan condemnats a la misèria? Aquest nou genocidi -Melià parla de genocidi i altres occidis , com són l'ecocidi i l'etnocidi- s'està fent amb un cinisme sense mesura, ja que, com ja va passar amb la conquesta, també es fa en nom del progrés, de la "civilització". Tornant al sentit comú, heus aquí un altre fet sorprenent: l'augment de la riquesa que produeix el país fins a situar-lo entre els primers països del món en creixement -un 14% anual- es fa sense que els ramaders i sojeros paguin impostos. "S'ho emporten tot!", s'exclama Melià. "El sistema està dissenyat perquè la riquesa serveixi cada vegada per a menys persones" ¿És precisament aquest fet el que tant sedueix els inversionistes estrangers i fa que, aquesta setmana, Rajoy i els dirigents de la UE vulguin rebre amb la catifa vermella el nou president elegit després d'un cop d'estat parlamentari que va deposar l'antic bisbe Lugo, un home que podia ser un perill per a l'agroindústria i el capital estranger?
Melià torna al món guaraní per explicar la dimensió de la tragèdia, el cinisme i la crueltat d'aquesta nova colonització: per al guaraní, diu, la terra es la tekoha ; teko vol dir manera de ser, d'estar, costum; la terra, per tant, no és només un sistema de producció, és l'espai de vida segons la nostra manera de ser. Sense terra no hi ha teko . El sistema econòmic guaraní es basa en el jopói , que vol dir mans obertes, reciprocitat; el treball crea les condicions per a la vida social i la festa. En guaraní preu es diu tepy , que vol dir venjança. Quan diuen "És molt car", hepy eterei , diuen literalment "La venjança és molt cara", és un sistema de reciprocitat negativa.
Sense jopói, el creixement de l'economia de mercat regida pel preu ens condemna al tepy , la venjança destructora que significa el benefici immens d'un petit grup en perjudici del bé comú. Terratinents, narcotraficants, depredadors, ecocides, genocides, evasors de capital: el pitjor model, la gran passió civilitzadora del segle XXI.
