"No poden donar més importància als diners que a la nostra salut"

BARCELONATots els plans se li han desmuntat com un castell de cartes. Ara mesura les paraules i no vol, en cap cas, que ningú es compadexi d'ell. El Dame té 30 anys i en fa cinc que es va embarcar en una pastera a buscar sort. Del Senegal a Fuerteventura. I, des d'allà, a Barcelona. A treballar. Reconeix que les idees que tenia al cap han sortit malament i que no ha pogut aconseguir un contracte en una fàbrica o en el món de la construcció com esperava. Treballa de manter i no ha pogut regularitzar la seva situació al país. L'escenari, a més, se li complica amb l'anunciada negativa a concedir la targeta sanitària als sensepapers. I això, més que preocupar-lo, l'indigna. "Som persones, tenim dret a ser atesos quan ens posem malalts. No poden donar més importància als diners que a la salut", lamenta. I afegeix: "I que no posin la crisi com a argument, que no és això; estem parlant de drets humans".

Explica que la persecució policial a la venda ambulant els fa molt difícil continuar treballant. De fet, en els últims mesos ha hagut de visitar en diverses ocasions les urgències de l'Hospital del Mar perquè s'ha fracturat un braç i una cama, després de sortir corrents en vista de la presència de la policia i caure per escales i al mig del carrer. No vol ni pensar què farà quan no pugui anar al metge com fins ara i explica que si pogués, deixaria la venda al carrer.

Miriam Mejía també està espantada. "La cosa s'està complicant", explica aquesta hondurenya que va aterrar a Barcelona ara fa cinc anys amb voluntat de treballar. Des de llavors, ha encadenat feines com a cuidadora en domicilis particulars i mai ningú no li ha fet un contracte. Ni ella ni el marit tenen els papers en regla i pateixen, no tant per ells, que tenen salut, sinó per les "persones més vulnerables". Ella, pràcticament, només ha visitat el metge per l'embaràs i el part del seu fill i per les revisions regulars. El marit no hi ha anat mai. També els preocupa el que pugui passar.