Marc Marginedas: "L'islam va acollir la primera democràcia de la història"

No li agrada utilitzar la primera persona. Entén que el periodista no ha de ser el protagonista, però a Periodismo en el campo de batalla: quince años tras el rastro de la yihad (RBA) l'utilitza per "denunciar les pressions polítiques que afronta un reporter per part del seu govern i dels externs". Marc Marginedas trenca amb aquest llibre molts prejudicis en relació a l'islamisme.

Fa 15 anys que viatges pel món islàmic i dius que encara et sorprèn. Què t'impressiona més?

Són molt més relativistes amb el seu destí que nosaltres, tenen molt més clar que no controlen la seva vida, que estan en mans de Déu. Em sorprèn aquesta filosofia, em sembla molt coherent. No es consideren el centre de l'Univers, saben que formen part d'un procés. En canvi, nosaltres som una civilització individualista i potser d'aquí ve gran part dels nostres problemes.

És una concepció positiva que costa trobar. Per què aquesta incapacitat d'entendre'ns?

Per desconeixement. Part de la culpa la tenim els mitjans de comunicació per donar una imatge estereotipada de l'islam. Sovint es parla de la repressió de la dona, del poc respecte vers els drets humans. Però si mirem enrere podem dir que molt probablement l'islam va acollir la primera democràcia de la història.

A quan et refereixes?

El règim dels primers quatre califes després de la mort del profeta Mahoma. En la seva època va ser tot un avenç en matèria de drets humans i humanisme. També tendim a equiparar l'islam amb radicalisme i molts no saben que hi ha corrents islàmic molt místics, que no tenen res de radical. És una religió practicada per 1.500 milions de persones i en què trobem comportaments molt similars als d'un occidental. A l'Azerbaidjan, Turquia i Bòsnia, per exemple. També tendim a identificar-lo amb països endarrerits i ara un dels que més creix econòmicament és musulmà, Turquia.

Per què tendeixen els mitjans a donar-ne aquesta visió?

Estem atrapats en una voràgine que ens impedeix reflexionar sobre la nostra feina, som esclaus de l'actualitat i sovint no ens expliquem bé. Ara, per exemple, no ens fixem en el que està passant després de les Primaveres Àrabs, només fem una mica de referència a Egipte. A Tunísia s'està vivint un procés polític digne d'atenció, el país avança cap a la democràcia. A Líbia també; tothom donava per fet que hi guanyarien els islamistes i no, la victòria va ser per a formacions moderades. Només en parlem quan hi ha conflicte, com ara entre el president islamista egipci i els sectors laics.

¿Potser els mitjans convencionals ja no són el lloc per aprofundir? Tu has fet un llibre per anar més enllà.

Exacte, el problema és que la gent consumeix majoritàriament mitjans tradicionals i s'emporta una imatge que potser no és l'adequada. Sovint em trobo que, quan torno d'una zona de conflicte, la gent es queda massa amb l'anècdota, amb el fet d'haver-me arriscat, la cobertura de guerra, la batalleta... Preferiria que es fixessin més en el contingut. Val a dir, però, que els llibres de política internacional tenen més tirada que no m'esperava.

Què opines de la teoria del xoc de civilitzacions de Samuel Huntington? Ha estat molt criticat.

És un ultradretà. Els esdeveniments s'estan encarregant de desmentir-lo. Les Primaveres Àrabs han sorgit com una identificació amb els valors occidentals de bon govern i defensa dels drets humans. A Tunísia la gent no es va aixecar amb l'Alcorà a la mà, es va aixecar amb un sentiment de saturació. Huntington va formular la teoria quan la multiculturalitat en el nostre entorn no era tan acusada.

Dius que en la relació del món islàmic respecte a nosaltres hi ha ressentiment.

Més aviat hi ha un greuge. Ells són molts i veuen que els seus valors no estan prou representats en la comunitat internacional. Volen que la seva veu s'escolti, no crec que hi hagi sentiment de revenja.

¿Es veuen molts egos desbocats entre els periodistes de guerra?

Quan l'ego entra en l'equació ho distorsiona tot. Un periodista amb molt ego no escolta i pot arribar a forçar o a construir una notícia si no la té. El que pretenc en el llibre és mostrar que no som herois, que ens hem d'autocensurar, fem errades, ens deixem portar... Encara recordo una entrevista que vaig fer a l'oncle d'un dels pakistanesos que van atemptar contra el metro de Londres. Literalment, no podia parlar. Feia sis hores li havien dit que el seu nebot era responsable de la mort de molta gent. Teníem molta pressió del nostre mitjà per aconseguir una notícia d'una persona que no estava en condicions de parlar amb la premsa.

Coneixes molt bé les conseqüències d'implicar-se massa en un conflicte.

Em va passar en el meu primer viatge, a Algèria, i vaig aprendre una lliçó. No pots fer-ho. Després pateixes estrès posttraumàtic, perds l'objectivitat i deixes de ser útil per al teu mitjà. No era la meva vida i això encara ara m'ho repeteixo. Un metge no pot plorar per cada pacient que perd a la taula d'operacions perquè no podria tractar el següent.