John Ralston Saul: “La teoria del càstig diví s’ha traslladat de les esglésies a la política”

Veu discordant President del PEN Internacional, John Ralston Saul és un gran defensor de la llibertat d’expressió al món. I ell mateix n’és un exemple, amb una obra literària entestada a denunciar el fracàs de la teoria dominant els últims 40 anys: la globalització

John Ralston Saul va visitar Barcelona per promocionar el seu llibre El col·lapse de la globalització.
Sònia Sánchez
21/05/2014
4 min
Regala aquest article

Ja fa gairebé vint anys que descriu el fracàs de la globalització. El temps no fa més que reafirmar-lo en la seva tesi, malgrat la “sordesa” de la classe política. La crisi econòmica actual li ha permès, de fet, actualitzar el seu llibre del 2005 El col·lapse de la globalització i la reinvenció del món. El que vivim avui, diu, és la conseqüència directa d’aquella ideologia econòmica fallida.

Però encara no s’hi veu alternativa.

Totes les ideologies són semblants. Comunisme, feixisme, liberalisme econòmic. Quan arriben al poder, el primer que fan és eliminar tota possibilitat de pensament alternatiu i la història econòmica prèvia per fer-nos creure que són el resultat natural d’una mena d’inevitabilitat darwiniana. La globalització és una ideologia econòmica que ha fracassat, però els seus defensors encara són al poder perquè han eliminat l’oposició. No ho han fet com Stalin, amb la violència, però hi ha moltes maneres d’acabar amb l’oposició intel·lectual: arraconant-la, fent que no tingui feina, que no publiqui el que pensa. La classe política actual s’ha educat dins d’aquesta escola econòmica i sovint parlen d’ idees noves, però és la mateixa gent.

Com amb la crisi, la mateixa gent que la va originar...

És encara al poder, sí. El gran error dels pocs líders que hi podrien haver fet alguna cosa, com Barack Obama, ha estat la falta de confiança en ells mateixos per atrevir-se a acomiadar aquesta gent.

Què es podria haver fet diferent?

El més sorprenent de la crisi ha estat l’elecció que van fer els polítics de salvar els bancs, en lloc de salvar les persones. Amb només una part dels diners que van servir per pagar els deutes dels bancs es podria haver pagat el deute de la gent que té hipoteques. Si els governs es fan càrrec d’aquest deute, per exemple, fins a un màxim de 300.000 euros per hipoteca, el que fan és estabilitzar la classe treballadora i estabilitzar el mercat immobiliari; els diners van a parar igualment als bancs perquè serveixen per pagar el deute d’aquestes famílies amb ells, però, en canvi, les famílies ja no tenen deute i poden tornar a gastar diners, de manera que rellances l’economia. Però van preferir salvar els bancs, cosa que mostra la falta d’ètica i de moral dels líders polítics.

El discurs, almenys aquí, és que estem pagant per haver viscut per sobre de les nostres possibilitats.

És interessant veure el llenguatge utilitzat des de la crisi del 2008, perquè recorda el que es va fer servir després del terratrèmol de Lisboa del 1755, que va matar milers de persones. Llavors es va dir que era un càstig de Déu pels pecats de la gent. I aquesta herència de la tradició catòlica encara preval. Les esglésies són buides, però la teoria del càstig diví s’ha traslladat de les esglésies a la política governamental: Déu ens castiga per viure per sobre de les nostres possibilitats. Quan el governant diu això cal respondre: “Tu estaves al càrrec, vas instaurar les polítiques econòmiques i vas permetre nivells increïbles de corrupció, i ara que n’arriben les conseqüències acuses la gent per haver cregut en tot allò en què li deies que havia de creure”.

Moltes persones han sortit al carrer per aquest motiu. ¿El canvi vindrà de la ciutadania?

El col·lapse de la globalització ha tingut conseqüències positives i negatives. Les negatives han estat l’increment del populisme i del feixisme, com a Grècia, on sorgeix de la indignació de la gent perquè els polítics no els escolten. Però la conseqüència positiva ha estat la gent indignada que ha sortit al carrer de manera organitzada però sense estructures, com els sindicats, al darrere, cosa que és poc habitual. És un error pensar que això desemboca directament en una revolució o en un canvi, però és un senyal important. El més fascinant és que, tot i així, les persones que són al poder són incapaces d’escoltar. Són com l’aristocràcia de finals del segle XVIII, una elit poderosa i rica, sofisticada però incapaç d’escoltar els missatges del poble i fer-hi alguna cosa.

Allò va portar la Revolució Francesa. ¿Està dient que preveu alguna cosa similar?

Alguna cosa passarà, però ningú pot preveure què. La reacció de la classe política, a Espanya i a tot arreu, ha sigut reforçar la seguretat. Des de la seguretat als aeroports fins a les polítiques de vigilància. És l’únic sector que ha crescut amb la crisi. S’ha convertit en la nova versió del pa i circ romà. Una nova distracció per a la població per no haver de parlar del fracàs econòmic. El terrorisme i la seguretat els permet deixar de parlar de problemes com ara la gent que és desnonada cada dia.

Per què creu que és important votar a les eleccions europees?

Totes les eleccions importen, però amb les últimes reformes, la Unió Europea té molt de poder. Té el poder de dir que no, de bloquejar, i això és molt. Votant en aquestes eleccions es pot enviar un missatge clar de si esteu o no satisfets amb polítiques europees com l’austeritat.

Què opina del procés català?

Com a president del PEN Internacional no em pertoca posicionar-me. Però és un dret de tothom expressar què pensa. S’ha de votar, esclar. Sigui quina sigui la vostra postura, s’ha de poder debatre públicament i expressar-ho, és democràcia.

stats