Joanna Moncrieff: “Els psiquiatres hem de ser més honestos amb l’ús dels fàrmacs”

Encara queda molt per conèixer sobre el que hi ha darrere de moltes malalties mentals, com la depressió, l’esquizofrènia i el trastorn bipolar. Els psiquiatres que formen part de la Critical Psychiatry Network consideren que caldria replantejar-se els tractaments amb fàrmacs, que es basen en la idea que darrere cada trastorn hi ha un desordre químic. Joanna Moncrieff, professora de psiquiatria del University College of London i fundadora d’aquesta organització, ho nega malgrat els molts estudis científics que donen suport a aquesta idea.

Des de l’organització de la qual forma part es critica l’ús dels psicofàrmacs. Per què?

El que intentem dir és que els psiquiatres han estat malinterpretant la natura dels medicaments que recepten. Els psiquiatres i la indústria farmacèutica han promocionat la idea que les malalties mentals són desequilibris químics del cervell i que els tractaments químics els corregeixen. El que nosaltres diem és que no sabem amb prou certesa si aquests tractaments farmacològics actuen sobre aquest equilibri químic. I anem més enllà: encara no hi ha prou evidència per afirmar que les persones amb aquestes malalties pateixen un desequilibri químic al cervell.

Però s’han estudiat molt aquestes alteracions en l’alliberament de neurotransmissors...

Hi ha moltes teories. Per exemple, en depressió: des de fa 20 anys s’ha fet molta recerca sobre la serotonina i la depressió, però també són molts els experts que no troben aquests estudis prou sòlids, que dubten que aquestes anormalitats en l’alliberament de la serotonina realment hi siguin en les persones amb depressió. El mateix passa amb l’esquizofrènia. Hi ha la hipòtesi que els símptomes es deuen a desequilibris en la producció de dopamina, però hi ha investigacions que ho confirmen i altres que ho contradiuen. El que sí que se sap és que hi ha anormalitats en l’alliberament d’aquest neurotransmissor durant un episodi psicòtic agut, quan les persones estan molt agitades, ansioses... Tots aquests símptomes estan relacionats amb la dopamina, que pot tenir a veure amb els episodis psicòtics de la malaltia, però no amb l’esquizofrènia en ella mateixa.

Així doncs, fins a quin punt es pot confiar en els antidepressius?

Molts fàrmacs psiquiàtrics redueixen alguns símptomes millor que el placebo, però poca cosa més. La diferència entre un antidepressiu i un placebo és molt petita. El que sí que sabem és que l’antidepressiu fa sentir la gent emocionalment adormida o atordida. Si creus que els efectes que obtens en comparació a aquests efectes psicoactius no compensen, cal replantejar-s’ho.

¿Vol dir que la balança entre beneficis i efectes secundaris no està equilibrada?

Hi ha poca recerca sobre els efectes psicoactius dels medicaments psiquiàtrics i, per tant, la informació és incompleta. Ara comencem a disposar de més dades perquè moltes de les persones que consumeixen aquests fàrmacs estan explicant els efectes que els han provocat.

Vostè és psiquiatra. ¿No recepta psicofàrmacs?

No crec que siguin realment útils, sovint la causa es troba en l’entorn del pacient. Ara bé, crec que de vegades poden ajudar a reduir alguns símptomes, com passa amb les benzodiazepines, per tractar l’angoixa o l’insomni. Però també son molt addictives i cal anar amb compte. És important el diàleg entre el psiquiatre i el malalt. Per exemple, en el cas dels antidepressius i els canvis emocionals que comporten, hi ha persones a les quals els resultarà útil, però a d’altres no els agradarà gens aquest efecte. Però el problema és que els metges no estem presentant els antidepressius d’aquesta manera.

Com s’estan presentant, doncs?

Quan algú va al metge perquè se sent deprimit, el metge sovint li diu que hi ha aquest desequilibri químic, i li presenta el medicament amb la idea que corregirà aquesta química, no com un fàrmac que reduirà les seves emocions. Per tant, cal ser més honestos en l’ús d’aquests fàrmacs.

¿I als pacients amb depressió severa, que no es poden aixecar del llit, que senten vertigen, vòmits, que els tremolen les cames? Què els diu, aleshores?

Cal buscar l’arrel del problema. No vull dir que no els doni algun fàrmac, sí que ho faig. Però no els podem donar falses esperances perquè no creiem que el seu problema sigui químic. Tot plegat és més difícil que donar pastilles. En un món ideal, el que caldria és un professional que anés a casa, el veiés, l’ajudés a intentar dur una vida normal... Les persones amb depressió severa necessiten aquest suport i quan estan millor necessiten psicoteràpia.

Quan cal pensar que s’ha de canviar de psiquiatre?

Suposo que el risc és que vagis a parar a algú pitjor [riu]. Moltes persones contacten amb mi perquè volen algú més empàtic. Si noten que no es poden comunicar amb el seu psiquiatre necessiten algú diferent, és evident. Cada persona necessita una aproximació diferent.