Itziar González: "En la demanda de l'estat propi s'hi ha d'afegir que sigui un bon estat, amb justícia social"

Fa poc més de tres anys que va dimitir com a regidora de Ciutat Vella i ara reapareix amb un llibre en què a la vegada que revisa i actualitza el mític Barcelona pam a pam d'Alexandre Cirici, hi aporta també la seva visió de la ciutat. Per què aquesta aventura?

Joan Sala, l'editor de Comanegra, feia temps que volia recuperar el Pam a pam, que no es reeditava des del 1992. La família Cirici no volia una edició facsímil, volien una obra contextualitzada i contrastada amb l'actualitat. L'editorial pensava que una dona arquitecta, barcelonina, que es dedica a la rehabilitació, que com ell havia sigut política i, també com ell, vinculada al Partit Socialista, hi podia tenir una afinitat natural. Es van posar en contacte amb mi i es van trobar que, per primera vegada a la vida, tenia molt de temps, i vaig acceptar el repte. Aquest ha sigut un llibre de capçalera per a mi des que era estudiant. I vaig sentir que el meu desig frustrat de treball al servei de Barcelona seria possible de nou amb aquest encàrrec.

¿Ho veu com la culminació de la seva feina a l'Ajuntament?

En certa manera sí, ho he viscut així. Han sigut sis mesos de dedicació exclusiva, de treballar-hi dia i nit, que és el que em passava quan era regidora. Realment m'ha ajudat. Ha sigut com una tasca terapèutica, perquè després de tanta entrega, de sobte aquella desconnexió em tenia estranyada. Em costava passejar per la ciutat, hi tenia un sentiment ambivalent. Cirici ha sigut la mà que m'ha rescatat, m'ha acompanyat i he pogut endreçar algunes de les reflexions de la meva etapa política.

Què aporta el Pam a pam ?

Cirici ens explica que el valor patrimonial d'una ciutat té a veure amb la cultura i amb l'acció col·lectiva. El 1971, com que Cirici encara no pot parlar de Catalunya ni de democràcia, fa barcelonisme, i el seu barcelonisme és bàsicament una reivindicació de la justícia social i la cultura.

¿Per Cirici fer barcelonisme era una manera de fer catalanisme?

Va fer el Pam a pam no només per als de fora, sinó també per explicar què vol dir ser barceloní, i ser català. Jo visc a Ciutat Vella i sempre veig els carrers i les places de la ciutat plenes d'estrangers. En principi a mi els turistes em provoquen simpatia, però és una ocupació excessiva de l'espai públic. Diumenge passat el més bonic era que gent de tots els pobles, amb tots els accents i tots els matisos del català estaven reivindicant les places i els carrers de Barcelona com el seu espai públic, la seva àgora, la seva caixa de ressonància. Esclar, això és el que Cirici volia.

Quin paper hauria de jugar Barcelona després de l'Onze de Setembre?

Em fa la sensació que Catalunya ens ha mostrat als barcelonins la força de la participació. El conjunt del país i la plataforma de l'Assemblea ens han donat una lliçó a una Barcelona on potser no hem sabut estructurar bé les nostres reivindicacions. A part de l'experiència, per mi magnífica, del 15-M, aquesta articulació tan estratègica, de tants mesos, amb aquest fulla de ruta, s'ha produït a tot el conjunt del territori. M'ha semblat que Catalunya ens estava donant una petita lliçó de frescor participativa, de capacitat de mobilització. El país ens ajuda a ser més espontanis, més clars.

La manifestació va ser molt clara.

Sí, el més bonic era la sensació de festa, de tranquil·litat, de dir el que penses. De recuperar el dret a expressar sense necessitat d'imposar. Senzillament, dir, és un acte d'identitat que volem fer públic. I ja està. També vaig tenir gelosia, perquè a mi, que em sento pròxima als moviments socials, m'hauria agradat una mobilització igual per dir no a aquestes polítiques tan absolutament ultraliberals. Hi ha hagut una expressió de voluntat d'identitat com a poble, que em sembla meravellós, però estic gelosa perquè en la lluita per causes en què jo participo és més difícil aquest consens.

Cirici parla en el llibre dels moviments veïnals dels 70 i ara hi inclou les lluites del 2000. Sorprèn.

Les reivindicacions veïnals dels 70 van motivar que l'Ajuntament creés un departament de patrimoni i un catàleg d'aquests monuments que han fet molt bona feina, però en molts casos no ha pogut amb les dinàmiques d'uns certs interessos més privatius del patrimoni. No sempre ha guanyat l'interès general, i ha calgut una mobilització ciutadana. I al llibre he volgut reconèixer les últimes lluites. Les associacions de veïns s'han transmutat en una altra cosa, hi ha una nova ciutadania que ja no vol participació, sinó acció. Ara el que cal és una reconversió industrial de la indústria clientelar de gran part dels actuals partits polítics.

Després del que va passar, ¿encara creu en la política?

No és que hi cregui, és que és un dret legítim i natural de tothom. Per mi, la definició de la política és reconèixer que el teu problema és també un problema que poden tenir altres i voler-lo solucionar amb els altres. La meva experiència de política institucional no va ser veritable política, perquè si una cosa la va definir va ser la soledat.

Quin balanç fa d'aquella etapa?

Em va tocar fer una feina molt desagradable, que és donar males notícies. Vaig explicar als meus companys que creia que calia redefinir els paràmetres d'intervenció a Ciutat Vella. Els deia que parlàvem d'immigració i en realitat el que jo veia era tràfic de persones. Per tant ens havíem de dotar, si volíem seguir governant la ciutat, de més ajudes legals i administratives per veure quina actitud teníem enfront del que jo anomeno l'economia criminal. ¿Com ens situàvem per garantir que tothom que estigui a Barcelona, a Ciutat Vella, no sigui esclau i sigui una persona lliure? ¿I què faríem davant d'una quantitat de plantes baixes comercials que ja no servien realment per al mercat, que eren operacions de blanqueig i de control territorial? ¿Què faríem amb el buidat d'aquest espai tan estratègic del petit comerç? ¿Davant l'ocupació del barri pel tràfic de drogues? ¿Què faríem amb això? I bé, vaig veure que no era a l'agenda. I considero que segueix sense ser-hi.

Va destapar, i encara està pendent de judici, la corrupció d'alguns funcionaris del districte, relacionada, entre altres coses, amb les llicències per als apartaments turístics, que va mirar de limitar, i el cas de l'hotel del Palau de la Música. ¿Això li va fer tirar la tovallola?

La meva decisió de dimitir era perquè volia fer visible la meva certesa de la incapacitat real d'exercir el poder que els ciutadans m'havien delegat. Descobrir corrupció no era una cosa per dimitir, era una cosa per posar fil a l'agulla. I que es descobriria una certa dinàmica clientelar entre algunes persones, empreses, institucions i el govern era evident. La política d'aquest país malauradament és altament clientelar. Va ser un gest simbòlic. I al final crec que els veïns ho van entendre i agrair.

Semblava que tenia el suport de l'alcalde però no el del partit.

Jo tenia un suport personal i humà de l'alcalde. Però això no era suficient. S'ha confós governar la ciutat amb gestionar-la, i en alguns casos fins i tot amb delegar el govern a uns poders econòmics externs. Sincerament, pensava que podria incidir-hi més.

Ha canviat alguna cosa?

Crec que està bàsicament tot igual.

Quins són els punts negres de la ciutat?

Hem fet molta feina en la recuperació del patrimoni, però hem oblidat el perquè. Cirici deixava molt clara la funció social i política de la rehabilitació i el coneixement del patrimoni, que és autoestima, identitat, i també buscar un cert equilibri entre el be comú i el bé privat. La tematització és un dels punts negres: la ciutat és patrimoni de tots. M'entristeix que només es pensi en una part de la societat, que és l'empresariat. Em sembla bé pensar-hi, però hi ha d'haver una tornada. L'empresariat ha de retornar a la ciutat el que la ciutat li ha ofert amb l'esforç de tots i aquí m'agradaria veure més responsabilitat social del gremi hoteler. I l'altre punt negre és l'ambigüitat, l'ambivalència del port. Em preocupa molt el que significa el projecte de la Marina de Luxe al Port Vell. És un espai delicat on no se sap ben bé què hi passa legalment.

Perilla el model?

Si no fem aquesta anàlisi més madura, sobre la realitat, mirant la veritat de cara, correm el risc que aquesta ciutat deixi de ser un referent de civitas . Em fa por que si abandonem les nostres inversions públiques, si no fem polítiques d'habitatge, si no donem veu als moviments socials i de veïns, si simplement parlem de la ciutat com a marca i afavorim inversions que enriqueixen només els que ja tenen més, si neguem una realitat de pobresa creixent a la ciutat, jo crec que ja no serem modèlics. I en aquest moment el país necessita que ho siguem més que mai. Vull entendre que a la manifestació de l'Onze de Setembre molt del que demanaven aquests homes i dones també era una ciutat, una capital de país, socialment justa. Crec que en aquesta reflexió sobre l'estat propi s'hi ha d'afegir que aquest estat sigui un bon estat. I per això s'ha de garantir la justícia social. Cirici ens ensenya que estimar el país és entendre que és el país de tots. Sense exclusions.