Francesc Miralles: "No es pot ensenyar a ser feliç però sí a no ser infeliç"

Escriptor prolífic i amant de la psicologia, Francesc Miralles (Barcelona, 1968) torna al camp de l'assaig amb La dieta espiritual (Columna), un llibre en què analitza els hàbits tòxics que contaminen la nostra vida i que, sovint, no ens deixen ser feliços.

¿Hi ha massa coses que ens sobrecarreguen en aquesta vida?

Sí, perquè viure és complicat. Fa 4.000 anys que investiguem els temes relacionats amb la infelicitat. La qüestió fonamental és que la felicitat és impossible de decidir i ens hi hem acostat des de molts punts de vista: la neurologia, la filosofia, la literatura... Però la felicitat és una cosa diferent per a cada persona, mentre que la infelicitat és comuna a tothom. No es pot ensenyar a ningú a ser feliç, però sí que es pot ensenyar a no ser infeliç.

¿Aquestes càrregues tòxiques de què són fruit?

Són al hardware humà. Han existit sempre perquè l'ésser humà és imperfecte, que és el que ens ha permès evolucionar. Som persones que no ens comportem sempre igual, anem canviant. Això és molt positiu perquè permet perfeccionar molts aspectes de la vida, però també suposa molts dèficits, i fa 4.000 anys que els arrosseguem.

Som conscients que els patim?

Tothom és conscient de tot. Els llibres d'autoajuda fan la funció de les àvies que, quan érem petits, ens recordaven què fèiem malament, i nosaltres sabíem que ho estàvem fent malament. A vegades necessites llegir-ho per començar a moure alguna cosa. Activar mesures pràctiques per solucionar els problemes és el més difícil.

El missatge que queda després de llegir el llibre és que viure millor només depèn de nosaltres. És així?

Ser feliços només depèn de cometre el mínim d'errors possibles i de practicar el mínim d'hàbits que provoquen infelicitat. El que quedaria seria la felicitat. Al final, ser feliç és no tenir problemes o tenir-ne pocs. Hi ha problemes que no es poden evitar, però n'hi ha d'altres que sí: problemes de discussions o convivència, problemes d'expectatives no realistes sobre qui ets, sobre la teva vida, sobre el que et mereixes; problemes que et crees pensant les coses dolentes que poden arribar a passar... Si tallem totes aquestes fonts de patiment només ens quedaran els problemes reals, que són el 10% del total.

Parlem d'estrès. ¿Hem fet de la vida moderna un cúmul de perills?

Sí, ens exigim molt. La vida s'ha tornat molt complicada. L'estrès en el fons és quan un individu és sotmès a més estímuls que no pas demandes pot assumir. Avui en dia també patim la infoxicació , que és la intoxicació per excés d'informació. El cervell humà té una amplada de banda determinada, pot escoltar i rebre un nombre de missatges per hora i per dia i avui està molt superat. Parem atenció a tantes coses que acabem estressats per això.

En parles al llibre i dius que amb el multitasking de les feines actuals és més difícil concentrar-se.

És aquesta sensació de no poder-ho abastar tot. La teràpia per reduir-ho començaria per la reducció d'estímuls. Cal establir un horari determinat en què tots aquests aparells es desconnecten, no entren correus, ni tuits, ni res, perquè la ment necessita buidar-se de continguts per després tornar-se a omplir.

I això ens ajudaria a concentrar-nos millor.

Sí. Fer una cosa cada vegada permet posar-hi tota l'atenció. Augmenta l'efectivitat però també el plaer de fer les coses. Com un músic de jazz, quan es concentra, i ell i l'instrument són una sola cosa i deixa els problemes de banda. Diuen que l'estat de felicitat màxima és quan et concentres molt en una cosa i no atens cap altre estímul.

Si fem la dieta que proposes al llibre, serem més feliços?

No hi ha res més difícil que canviar un ésser humà. Un nen és molt més fàcil d'emmotllar que un adult, perquè el cervell perd plasticitat i la capacitat d'aprenentatge també disminueix. El que sí que es pot fer són petits canvis que permetin conviure amb els nostres defectes i que no tinguin conseqüències catastròfiques. El primer pas és prendre consciència dels nostres defectes. Hi hem de conviure sense que dificultin la nostra vida.

¿La crisi ha empitjorat aquestes problemàtiques?

La crisi ha beneficiat la gent. Quan hi havia molta feina i riquesa la gent estava frenètica i no s'aturaven a pensar en ells mateixos. Les crisis fan reflexionar molt més, la gent perd la feina i s'ha de reinventar, han de pensar. Les crisis donen espai temporal. És a dir, que tot i les desgràcies hi ha avantatges.

Què en penses dels llibres d'autoajuda?

Els critica qui no els coneix. A vegades es diu que no serveixen per a res però jo no en conec cap que no en puguis treure una idea bona. Són instruments per fer reflexionar el lector sobre la seva vida i les solucions. És molt menys perillós que triar un mal terapeuta o un taller o un curs. El lector és el jutge del mateix llibre. A mi m'han servit. A vegades llegir una sola frase t'ajuda i et pot inspirar i provocar un petit gir, que és el que necessitaves.