Ferran Mascarell: "Hem passat del català emprenyat a l'il·lusionat"

A vostè sempre li ha tocat acabar ràpid els mandats.

Però hem fet molta feina i hem viscut dos anys que, en termes d'història del país, representen la síntesi d'una dècada. Estan posades les bases per a 4, 8 i 10 anys de feina. La cultura catalana necessita continuïtat. Vivim uns temps proustians: Catalunya viu a la recerca del temps perdut. Això implica que tot el que fas ha de tenir un significat de fonamentació i continuïtat.

¿Quan diu temps perdut vol dir aquests últims 30 anys?

Parlo de 10, de 30 i de 100 anys. Prat de la Riba, el 1917, diu: "Em falten eines d'estat". I això és el mateix que després diu Vicens Vives i és el mateix que constatem ara: que sense aquestes eines els catalans no podem fer front als temps que ens toca viure. La convocatòria d'eleccions es deriva d'això.

De la crisi i la deriva centralista.

La crisi ho aguditza. Sense eines per fer-hi front, estem subordinats a polítiques que solen ser contràries als interessos de la gent de Catalunya.

¿Quan entra al Govern, el guió ja estava escrit?

No. Però s'estava gestant des de feia temps. L'any que ve farà 10 anys de l'aparició a escena del concepte català emprenyat . Portem una dècada en què cap de les coses que ens haurien permès fer front a la crisi s'han resolt. La dinàmica de l'estat unitarista centralista ha fet que no s'invertís en el que convé a la regió més productiva del sud d'Europa. Però, a més, han aparegut coses noves: l'actitud contra el català, contra la internacionalizació... I a tot això s'hi afegeix la crisi internacional.

Ara tenim el català il·lusionat .

Sí, il·lusionat amb un futur propi. Un cop hagi marxat aquesta bafarada inicial dels responsables estatals, Catalunya recuperarà la funció de locomotora: Europa confiarà en Catalunya per estirar del sud d'Europa, Espanya i la Península. Potser alguns diran que això és conseqüència d'un nacionalisme antic, però nosaltres sabem que respon a una necessitat de construir un país millor i de contribuir millor a la Comunitat Europea.

Com s'imagina la Catalunya de l'estat propi?

La major part de les incògnites tenen respostes sensates i plausibles. Discutir en termes d'energia o cultura, o d'un Parlament sobirà o d'intercanvi amb Espanya, no és tan complicat quan entres en la lletra petita. No és tan complicat pensar que els catalans puguin administrar els seus impostos i pactar que envien a Europa el que convé i que envien a Espanya una quota de solidaritat. El que reclamem és el dret a decidir com volem organitzar la nostra capacitat de produir riquesa i la nostra llibertat de gastar-la. D'insolidaris no ho hem sigut mai.

El procés li fa por?

No. Fa respecte, però hi ha claredat d'idees. I amb el trencament de les ambigüitats de la Transició en sortiran millorades Catalunya i Espanya. Reformar Espanya des de les regles del joc de l'Estat s'ha vist que era impossible. Però hem d'entendre que l'Estat no deixés que entréssim en aquesta dialèctica, perquè el qüestionava. Ara haurem d'explicar que el problema de Catalunya no és amb Espanya, ni amb els espanyols, ni amb la idea d'Espanya: és amb l'Estat. Tant de bo que Espanya hagués tingut amb el català la mateixa actitud que els catalans hem tingut amb la nostra pròpia segona llengua. Tant de bo! Els problemes de llengua els té Espanya.

A ssistim a un procés de revolta?

Els catalans som gent molt assenyada. Al que assistim és a una reforma radical. Però si les manifestacions que fem són d'una pulcritud extrema!

Què li sembla el paper del PSC, on vostè havia militat tants anys?

El PSC té dos debats per resoldre. Un és saber on situa el seu eix d'actuació. Valentí Almirall va dir fa 150 anys que Espanya tenia un sistema de partits estatals que no defensava bé els interessos dels ciutadans de Catalunya, i que calia fer partits catalans. El PSC ha de decidir en quin territori juga: si a favor dels interessos globals de l'Estat o dels interessos específics de 7,5 milions de catalans. El segon, i essencial per a Catalunya, és la renovació d'idees en la socialdemocràcia, que no s'està produint. Són dos dilemes que espero que resolgui en el futur immediat.

I què en queda del federalisme?

És un fals dilema haver de triar entre estat propi i federalisme, perquè la majoria de gent que diem que Catalunya necessita eines d'estat, som federalitzadors respecte d'Europa i Espanya. Però no es pot ser federalitzador sense tenir l'eina de sobirania que et permeti federalitzar d'igual a igual, sobretot si a l'altra banda no hi ha federalistes. Si no, ets un ingenu. I ho hem estat molt temps.

¿S'ha sentit còmode en el govern Mas, un govern que ha assumit grans retallades socials?

El debat nacional i social no van separats. Les retallades no són un ideari, més enllà del que ens hi obliguen unes circumstàncies difícils. El Govern ha fet de l'austeritat un valor, però no una idea política. Sense eines financeres, fiscals, econòmiques i de decisió política, no pots administrar la crisi.

Però la música era menys administració i més sector privat.

Jo, que vinc i estic en la socialdemocràcia, això ho comparteixo. La cultura o l'economia les construeix la societat civil, no l'administració. Ara bé, contra els que proclamen que no cal estat, hi ha els que pensem que la llibertat i les oportunitats de les persones són responsabilitat de les persones, però amb un estat que hi fa costat i posa les eines.

¿No hi ha perill de tancament a Catalunya amb aquest procés?

Al contrari. Tot el que succeeix trenca els perills del tancament. El problema és haver d'estar permanentment vindicant-te en termes culturals i lingüístics. Una estructura política que ens permeti expressar-nos amb normalitat ens donaria comoditat respecte a les altres llengües i cultures. La literatura castellana que es fa a Espanya és i seguirà sent acollida com a pròpia per bona part dels catalans. El problema d'ara és que estem en asimetria, a la defensiva. Segons la Constitució, el que seria normal és que a Espanya s'ensenyés el català amb normalitat. I és el lloc on menys s'ensenya d'Europa! Hi ha més lectorats de català a Alemanya que a Espanya.

¿D'aquí ve que el CoNCA valorés la possibilitat de donar el Premi Nacional a una obra en castellà?

Va en aquesta línia. Si nosaltres fóssim un estat, actuaríem amb la llibertat i comoditat d'un estat, també amb la política de premis. Jo copiaria el model francès, que fa seu tot el que té a prop. En una situació més simètrica, la nostra actitud serà més oberta.

¿El món empresarial està neguitós per la possibilitat de perdre el mercat espanyol. Com ho percep?

Se'ls ha d'explicar que culturalment, un cop la situació s'estabilitzi, no hi perdrem, sinó que hi guanyarem. No veig per què un llibre editat en castellà a Catalunya ha de ser menys comprat pel fet de ser editat aquí.

Avui sabrem la lletra petita dels pressupostos de l'Estat.

El que jo sé és lamentable per la quantia i perquè ens n'assabentem per la premsa: mostra el grau de consideració que l'Estat té sobre els equipaments culturals catalans. Si ens redueixen el que diuen, ens ve una bufetada notable.

¿Es veu en un hipotètic pròxim govern convergent?

Jo faré tot el possible per treballar perquè Artur Mas guanyi les eleccions i perquè hi hagi una renovació del pensament socialdemòcrata a Catalunya. Les dues coses m'interessen igual i són a les que dedicaré aquests mesos. Tothom que entra en un govern ha de saber que quan s'acaba el govern, també s'acaba la seva feina.