Enrique Vila-Matas: “L’estil contemporani és no tenir estil, probablement”

Kassel no invita a la lógica explica el viatge d’Enrique Vila-Matas a la Documenta de Kassel de l’any 2012. L’organització el va convidar a passar uns dies en un restaurant xinès, el Dschingis Khan, des d’on havia d’escriure i rebre els possibles seguidors de la seva obra que apareguessin i volguessin comentar-li alguna cosa. A partir d’aquesta premissa, l’escriptor reflexiona sobre l’art contemporani i la creació literària, convoca alguns dels seus autors de capçalera -Franz Kafka, Robert Walser, Raymond Roussel- i fins i tot parla de l’Europa morta. Tot això, ambientat en una ciutat alemanya que aposta per les últimes tendències de l’art des de fa anys i que Vila-Matas contraposa amb la racionalitat de Torí, que va fer embogir Friedrich Nietzsche i que va ser escenari dels suïcidis d’Emilio Salgari, Cesare Pavese i Primo Levi.

La seva nova novel·la comença amb un Macguffin, aquells elements intrigants que fan avançar una història però que no es resolen mai. Per despistar, jo n’hi deixo anar un altre: “ Me voy, porque tengo miedo de mí mismo y lo cierto es que Praga contribuye poderosamente a ello ”.

Jo li respondria: vostè no se’n pot anar perquè no som a Praga.

I si no som a Praga, ¿no podríem trobar cap d’aquelles criatures imaginàries que Kafka va batejar com a odradeks?

Sí que en podríem trobar. Jo mateix en tinc un a casa, me l’ha regalat fa poc en Jordi Llovet. El tinc al costat de l’escala, i així quan estic preocupat per alguna cosa hi puc parlar.

Quin seria el gran Macguffin del seu nou llibre?

Kassel. Començo parlant de la visita a Kassel, i l’estada a la ciutat alemanya es converteix en l’excusa per parlar d’un camí, per narrar un viatge. En aquesta ocasió, i a diferència de llibres en què posava cites pel plaer de citar, les mencions a tots els autors que hi surten estan justificades. La invitació al restaurant xinès em porta a pensar que a la Xina hi ha la Gran Muralla, i la Gran Muralla em remet a Kafka...

Precisament, Kafka ha estat un dels escriptors que ha llegit més al llarg dels anys. ¿Com ha canviat la relació amb la seva obra?

És un tema interessant de repassar. Des del primer moment que el vaig llegir fins ara la meva percepció de l’obra de Kafka ha canviat. Hi va haver un moment en què em vaig adonar que no tenia estil, i que no passa res perquè no en tingui. Una cosa semblant em va passar amb Roberto Bolaño... El que Kafka explica és, en si mateix, un estil. Diria que l’estil contemporani és no tenir estil, probablement. Ara bé, hi ha autors d’ara que m’interessen molt i que tenen un estil molt marcat, com podrien ser Rodrigo Fresán i John Banville.

Quins llibres li interessen més de Kafka, actualment?

Els Diaris són el que m’interessa més. Cada dia escriu anotacions curioses que et donen la pista per perseguir altres històries. I Aforismes de Zürau, pràcticament l’últim que escriu: estan molt allunyats dels seus primers llibres. El Kafka humorístic em crida molt l’atenció. Crec que havia de ser un tipus molt divertit.

A Kassel s’hi va endur només Viaje a la Alcarria, de Camilo José Cela, i Romanticismo, de Rüdiger Safranski.

El llibre de Cela està a anys llum textualment i estèticament del meu viatge sobre l’art contemporani. De la publicació de Viaje a la Alcarria fa poc més de cinquanta anys, i en canvi l’Espanya carpetovetònica dels “tolits” i dels “monyons” em queda molt lluny. Cela beu d’una estètica sorgida de la picaresca, i jo em sento més a prop de Cervantes. Pel que fa al Romanticisme, és al centre de la novel·la, perquè són els primers romàntics, els que donen pas a les avantguardes: una de les idees que em serveix de guia és unir art i vida.

Hi ha una instal·lació de Tino Sehgal que li crida molt l’atenció en què diu que l’art passa com la vida i la vida com l’art.

Després del primer Velázquez n’hi ha hagut uns quants, de pintors de la mateixa categoria. No és veritat, que l’art hagi entrat en decadència. El Velázquez d’ara no pintaria com el primer Velázquez, adopta les formes pròpies del seu temps, i el d’aquí tres segles també ho farà, perquè per força tot serà molt diferent. No crec que l’art contemporani sigui globalment un desastre: ho és Arco i el mercat de l’art, però igual que passa en literatura hi ha punts lliures que encara no han estat contaminats.

Diu que l’art de caminar és el més anticapitalista que existeix.

Sí. Per caminar no s’ha de pagar absolutament res, ni tan sols t’has de comprar calçat esportiu. L’acció de caminar permet escapar del mercat.

És una activitat molt pròpia dels autors romàntics, tot i que ells fessin escapades fora de la ciutat, sobretot a la muntanya.

Hi havia una pel·lícula de Kurosawa en què un camperol visitava per primer cop la ciutat i es tornava boig perquè calia comprar l’aigua, un bé que havia vist fluir lliurement durant tota la vida. Aquesta idea m’ha perseguit sempre i és en l’origen de molts drames actuals.