David Costa: “El teatre no està en crisi, però s’ha de redistribuir millor la riquesa que genera”

La culpa de tot la va tenir el futbol, perquè res en el currículum de David Costa (Barcelona, 1981) feia pensar que acabaria treballant de productor teatral. La seva vocació era la biologia, però no va acabar la carrera perquè també la va solapar amb els estudis d’una enginyeria topogràfica per poder col·laborar amb l’empresa familiar. D’esperit emprenedor, des de jove ha tirat endavant una multitud de projectes. Va tenir una empresa de softwarei, a més, és tècnic de manteniment de plataformes petrolíferes. El més semblant que havia fet en el món escènic va ser fundar una productora de flamenc amb el seu germà dedicada a la representació d’artistes... Fins que va conèixer Pau Roca -ànima de la companyia Sixto Paz- jugant una lliga de futbol 7 i l’actor li va proposar crear un laboratori d’idees orientat al teatre. “Jo era dels típics que anava un cop a l’any a veure una obra i, a vegades, me la saltava. I, mira, ara intento guanyar-me la vida amb el teatre”, reconeix.

¿Heu tingut èxit amb la idea d’aplicar solucions d’altres sectors al món teatral?

Si en una reunió d’equip aïlles les paraules clau sobre el seu sector, al voltant del 80%-90% de les problemàtiques són comunes en qualsevol estructura o organització. Tothom té les mateixes necessitats, o s’encalla en els mateixos punts. Per això és fàcil traslladar a la gestió teatral idees, o teories econòmiques, que han funcionat en un altre sector.

¿Més enllà de la part econòmica, les vostres propostes també tenen un punt de moviment social?

En la nostra productora hi ha dues inquietuds, una d’artística -el Pau troba a faltar, per exemple, unes programacions teatrals diferents, més arriscades- i una d’econòmica, perquè les petites i mitjanes companyies no eren prou rendibles per guanyar-se la vida amb la seva feina. Nosaltres volem viure d’aquesta professió, que a més de tenir unes connotacions culturals és també una activitat econòmica. El nostre repte és aconseguir que la gent vagi al teatre, pagui una entrada i que els diners d’aquesta entrada repercuteixin més en les companyies del que ho han estat fent fins ara.

I això en un context de crisi que sembla que no s’acaba mai...

Des de Sixto Paz sempre hem defensat que el teatre no està en crisi. Conec bé dos sectors que estan en crisi, el de la construcció -que era el meu- i el de la cooperació internacional, en què treballen molts dels meus amics. En aquest últim han desaparegut gairebé tots els recursos que s’hi dipositaven, mentre que el teatre a Barcelona factura de mitjana uns 800.000 euros a la setmana. Si el sector teatral fos un país, la renda per càpita d’aquest país-teatre seria molt alta. El problema que tenim en el sector teatral a Barcelona no és que no generi riquesa, sinó que aquesta riquesa està mal redistribuïda. És justament això el que s’ha de millorar.

¿I quina seria la revolució necessària per millorar la redistribució?

Si mirem com es reparteixen els ingressos d’una entrada de teatre, veurem que el 30%, com a mínim, va a mans d’intermediaris, i això genera un problema per a les companyies, però és un valor que es pot rescatar i tornar a la productora. Quan vam detectar aquest problema vam fer propostes concretes com la de la taquilla inversa.

La taquilla inversa consisteix en el fet que l’espectador paga després de la funció el preu d’entrada que considera que és just. ¿No és perillosa perquè precaritza la professió?

És una de les crítiques que vam rebre, però la taquilla inversa també atacava la percepció de risc dels espectadors -molts dels quals consumidors ocasionals o encara un públic inexpert- vers les obres de companyies petites i mitjanes. Què entenc per percepció de risc? Doncs el moment en què ja has decidit comprar l’entrada i et passen tots els fantasmes pel cap, quan, en resum, et preguntes: “Ai... ¿això segur que m’agradarà? ¿Al grup d’amics que he convençut per anar al teatre també els agradarà?”

L’aposta en el vostre cas és la pedagogia per intentar formar un públic amb més criteri.

És imprescindible. Crec que aquesta percepció de risc és tan elevada que molta gent només va a veure obres de teatre en què surten actors coneguts. Això s’ha de combatre. Amb la taquilla inversa vam pensar: el que farem és dir a l’espectador que vingui, que vegi l’obra i que després decideixi. Fet l’intent, ja ens vam replantejar establir més lligams amb el públic, buscar una relació més intensa. I així es com vam vertebrar idees d’activitats de postfunció amb propostes com els debats per explicar a la gent el que costa fer una obra de teatre. D’aquesta manera hem establert uns rituals i unes vies de comunicació que ajuden a fidelitzar el públic. I això ha evolucionat en altres iniciatives, com la Lliga de Teatre, actualment en curs, en què els espectadors competeixen, juguen i dialoguen, a més de veure la funció.

També heu demostrat que es pot viure de l’ofici sense gaire publicitat.

Les companyies tenen l’obsessió d’arribar a la gent i el millor moment per fer-ho és quan s’ha acabat la funció i encara els tens al teatre. En els quatre anys de la vida de la companyia hem gastat zero euros en publicitat, amb un 90% d’ocupació de mitjana en els nostres espectacles. Hem de lluitar contra els prejudicis: de vegades els riscos donen fruits.