TOT I EL DICTAT EXPLÍCIT de la norma actual, no acaba d’haver-hi un clar consens a l’hora d’acceptar que se guir sigui sinònim de continuar quan aquest verb fa d’auxiliar en una perífrasi amb gerundi (“Continua/ segueix fent-ho”).
Fabra, en una conversa filològica,tracta com a castellanisme aquesta perífrasi amb se guir i l’exclou del seu DGLC. Però aquest parer topa amb el de Coromines al DECLC i amb el d’Alcover al DCVB, que la veuen antiga i genuïna.
Certament, aquest ús de seguir té l’aval de bons escriptors i fins i tot a Fabra se li escapa algun cop. Per això, gramàtics com Ruaix o Badia el veuen correcte, tot i que aconsellen recórrer al menys ambigu continuar. L’IEC fa un pas més i no mostra cap mena de preferència quan entra al DIEC1 (1995) seguir + gerundi com a sinònim de continuar + gerundi.
Però un estudi recent de Sandra Montserrat (Universitat d’Alacant), que està basat en l’utilíssim CICA (Corpus Informatitzat del Català Antic) -què haurien donat Fabra o Coromines per tenir-lo!-, aboca més llum sobre aquest debat.
L’estudi dóna primer una ullada a la Romània i constata, per exemple, que el francès i l’occità no admeten aquest seguir i fan la perífrasiamb infinitiu (“ Il continue à pleuvoir ”),mentre que l’italià (que també optaper l’infinitiu), el portuguès o, esclar, el castellà sí que l’accepten.
Pouant ja del CICA, s’adona que en català antic la perífrasi habitual era continuar (a) + infinitiu (“Ell va continuar (a) parlar”) i que la de continuar + gerundi apareix al XVII i és molt poc freqüent fins al XIX. Sembla, doncs, d’influència castellana. En el cas de seguir + gerundi, la influència ja passa a ser evident: no apareix fins a finals del XIX i el castellà la té des del XIII.
Tot plegat ens porta a pensar que la intuïció (Fabra) de vegades afina més que l’erudició (Coromines), i ensconvida a revifar un ús de continuar que últimament ha minvat molt.