El sí-sí, clau per passar de la mobilització a una etapa constituent

A les acaballes del 2003, fa més de deu anys, Pasqual Maragall definia la conveniència d’un nou Estatut com “una lliure declaració d’interdependència, des de la llibertat de decisió”. Era el seu discurs d’investidura com a futur president de la Generalitat i ja alertava del moment de no-retorn que condicionava la política del país. Aquella “proposta catalana per a Espanya” acabaria, temps després, escapçada en un Tribunal Constitucional desprestigiat, que va deixar en paper mullat la sobirania catalana, exercida en un referèndum el juny del 2006.

Els fets de l’últim decenni, sumats a la gestió de la crisi econòmica, han fet accelerar la tradició catalanista -de dretes i d’esquerres- cap a un independentisme desacomplexat. Avui, quan la societat mira pel retrovisor, veu molt lluny aquell punt de no-retorn. Al davant, a l’horitzó, hi apareix l’estat propi com una possibilitat real, amb un suport ampli i estable a les enquestes. Des del 2010 (i sobretot a partir de la mobilització de l’Onze de Setembre del 2012) el sobiranisme ha guanyat gruix i s’ha diversificat, i s’ha encetat un camí que, passi el que passi a partir d’aquesta tardor, no serà ni fàcil ni curt.

L’estat com a eina

“El creixement del suport a la secessió dels últims anys no és una qüestió temporal ni res aleatori”, expliquen Marc Guinjoan, Toni Rodon i Marc Sanjaume al llibre Catalunya, un pas endavant. Segons els autors, l’any 2008 -abans, per tant, que la crisi es percebés de manera dolorosa per als ciutadans- es trenca l’aposta majoritària per reclamar més autogovern a través de la reforma (aprofundiment) del sistema autonòmic.

Fins aleshores l’independentisme havia sigut una opció fortament ideologitzada, lligada clarament a la cultura, a la llengua (amb punts àlgids com la campanya Freedom for Catalonia durant els Jocs Olímpics de 1992). Amb el pas del temps, els arguments econòmics -dèficit fiscal, peatges...- van anar ampliant-ne la base.

En l’última etapa, ara liderada pels partits a les institucions i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) al carrer, el sobiranisme ha fet un pas més: ha buscat la centralitat presentant-se com el camí més realista i amb “un objectiu instrumental: no la secessió perquè sí, sinó la secessió com a mecanisme per millorar la situació actual”, escriuen els tres politòlegs. A poc a poc (i massa sovint tapat pel pols amb Madrid sobre el dret a votar), la reivindicació sobiranista ha fet un esforç per traduir el clam en un debat públic per explicar les oportunitats que tindrien els catalans si no visquessin en un estat “impropi”, com l’ha definit el conseller de Cultura, Ferran Mascarell. El periodista Antonio Baños, a La rebel·lió catalana, es refereix a “l’estat eina”. Aquesta idea, que posa l’accent en la nació com a punt de trobada de voluntats ciutadanes i no com a exaltació d’identitats homogènies, ha permès guanyar partidaris del sí-sí en sectors socials que, fins fa poc, n’estaven allunyats. Durant la Via Catalana, ara fa un any, el filòsof Xavier Rubert de Ventós va remarcar des del Pertús que una Catalunya independent només s’ha de distingir de la resta de països pel fet de ser “més pròspera i sobretot més justa i solidària”.

Un cop la proposta s’ha consolidat en el si de la societat, la tardor farà que s’acceleri una nova fase, que pot culminar en una consulta el dia 9 de novembre o en unes eleccions plebiscitàries. En cas que guanyés la doble resposta afirmativa o que al Parlament hi hagués una majoria sòlida de les formacions independentistes, es posaria en marxa un engranatge inèdit a la Unió Europea, en què una part d’un dels seus membres decideix democràticament separar-se. Institucions com el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) ja hi han reflexionat.

Dos escenaris

En l’informe titulat El procés constituent, l’organisme que presideix Carles Viver i Pi-Sunyer preveu la fase prèvia que tocaria obrir abans que el país es constituís en estat. Hi recull dos escenaris: que aquest procés es faci amb la col·laboració de les institucions espanyoles o bé sense el seu vistiplau.

En el primer cas, la negociació fins a la proclamació de la independència partiria o bé d’una consulta autoritzada per Madrid (una possibilitat remota a hores d’ara) o fruit d’una “declaració solemne” després d’uns comicis plebisicitaris. Durant aquest temps, les dues parts haurien de minimitzar tant com poguessin les incerteses als ciutadans i, per això, el CATN proposa acordar un “protocol d’actuació” en aquest període, que hauria de ser “tan curt com es pugui”. Paral·lelament, les autoritats catalanes haurien de posar a punt les anomenades estructures d’estat per poder funcionar amb normalitat. També aposta per “una llei constitucional provisional” per poder anar prenent decisions fins a l’aprovació de la Constitució de la nova República Catalana.

No obstant, el pacte i la col·laboració no semblen, ara per ara, probables. Com altres analistes, Xavier Vidal-Folch reconeix a ¿Cataluña independiente? “la versemblança” del xoc de trens com l’escenari que té més números per complir-se. Si finalment l’entesa no fos possible, a diferència del que passa a Escòcia, la Generalitat podria acudir a “actors diversos per intentar forçar la negociació amb l’Estat”. El paper de la Unió Europea com a mediador pot ser central. Com avisa Lluís Bassets a Cinc minuts abans de decidir, aquí entra en joc el pragmatisme polític: “Les úniques partides europees són les que guanyen tots”. L’altre element clau serà una mobilització de la societat civil sostinguda en el temps. Si, malgrat tot, el Govern es veu abocat a una declaració unilateral, cal assegurar-se de tenir a punt eines institucionals prou sòlides per garantir que es “pot exercir de manera efectiva el govern del territori”.

El sí-sí és la porta d’entrada a aquest escenari inèdit, tot i que ve de lluny.

La unitat del sobiranisme: una condició bàsica o un obstacle?

L’ANC ha permès unificar en una plataforma ciutadana els diferents accents de l’independentisme. L’entitat recull la tradició unitària de l’antifranquista Assemblea de Catalunya pel que fa a la mobilització social. En el terreny institucional això s’ha visualitzat en l’acord sobre el 9-N. Ara, un eventual pla B que passi per unes eleccions plebiscitàries farà reobrir el debat sobre la conveniència d’una llista conjunta entre les forces sobiranistes. A Escòcia els partidaris del sí van a l’una, sota el lideratge rotund de l’SNP. Ara bé, el periodista Martí Anglada explica a Quatre vies per a la independència -centrat en Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia- que cal “consolidar les posicions plurals internes dins l’objectiu comú de la independència”.

--------------------------------------------

Preparar l’endemà: El model social i polític del nou país requerirà majories àmplies Preparar l’endemà:

Un marc legislatiu provisional

L’endemà d’una victòria del doble sí, el país entraria en una fase decisiva: la construcció interna de l’estat i la seva reubicació al món. Per això, s’hauria d’aprovar una llei sobre el procés constituent per deixar clar el procediment que caldria seguir a partir d’aleshores i establir un marc institucional i jurídic provisional. L’objectiu és assegurar que el període de transició no genera inseguretat i es treballa amb unes pautes ben dibuixades. Cal blindar els drets i llibertats en tot moment. L’etapa que s’obriria l’endemà de la proclamació d’independència implicaria negociar amb l’estat espanyol les condicions de la separació, buscar el reconeixement internacional, establir la relació amb la UE i els organismes internacionals i donar forma interna al futur estat.

Una Constitució de consens

En cas que una majoria dels ciutadans votessin a favor d’una Catalunya fora d’Espanya, les forces polítiques -més enllà del que haguessin defensat en l’etapa prèvia- haurien de construir majories reforçades per aprovar la nova Constitució del país.

L’organisme que presideix Carles Viver i Pi-Sunyer subratlla precisament la importància d’exigir aquest tipus de consensos tan amplis, ja que es tracta de posar dempeus la norma fonamental. Aquests acords transversals naixerien d’unes eleccions constituents, que s’haurien de celebrar segons la legislació electoral que estigués vigent en el moment de la proclamació de la independència.

La nacionalitat catalana

Tot i que, òbviament, seria la futura carta magna la que regulés aquesta qüestió -i, per tant, la proposta sortiria del Parlament-, la nacionalitat catalana és una qüestió que s’hauria d’abordar abans, ja que és la condició necessària per participar activament en el procés constituent a través del vot.

El CATN aposta per seguir la lletra de l’Estatut i atorgar la condició als “ciutadans espanyols amb veïnatge administratiu en un municipi de Catalunya”. A sol·licitud dels interessats, també es fixaria la situació d’aquells catalans que viuen de manera regular a l’estat espanyol i en altres països. En aquest últim cas, caldria acreditar que la seva última residència a l’Estat és en un poble o ciutat del Principat. En aquest capítol, un dels debats que caldrà afrontar és el de la doble nacionalitat, catalana i espanyola, fet que implica “reciprocitat” amb les autoritats de Madrid a través d’un conveni firmat per les dues parts. L’informe dels assessors del Govern també recull que les altres persones no catalanes residents al país gaudirien de tots els drets civils, socials i polítics, seguint estàndards europeus.

La llengua al nou estat

Un dels debats que més ha avançat en aquests dos últims anys ha estat el de la llengua oficial en una Catalunya sobirana. Com en altres matèries, l’última paraula la tindrien els ponents constitucionals -una tasca que hauria de ser referendada per la ciutadania- però, d’entrada, el règim lingüístic s’hauria de determinar també de manera provisional. El Consell Assessor defensa atorgar al català “plenitud de reconeixement i d’ús, en tots els àmbits”, sense descuidar el castellà, que ha de “mantenir la continuïtat d’usos”. Aquesta dualitat, que suposa preservar la convivència normalitzada de les dues llengües (dret d’ús), pressuposaria prendre mesures per adaptar al context les administracions públiques, la justícia i el sistema educatiu. Aquest últim àmbit -al centre de la polèmica política per alguna de les mesures preses pel ministre José Ignacio Wert- es resoldria, en el període de transició, mantenint el model lingüístic que recull l’Estatut, avalat per la majoria. Caldria garantir també el ple respecte a l’aranès.

Els llibres:

'Espanya, capital París' Germà Bel. Un llibre que s’ha convertit en una referència per entendre el centralisme de Madrid a través de les infraestructures.

'Com Àustria o Dinamarca' M. Guinjoan, X. Cuadras, M. Puig. Mirant Europa, els autors analitzen les oportunitats d’un estat propi, entès com a eina per a una societat més pròspera.

'La rebel·lió catalana' Antonio Baños. La mirada desacomplexada del periodista obre el focus i explica un independentisme allunyat del nacionalisme.

'De la identitat a la independència' Xavier Rubert de Ventós. Publicat el 1999, és la primera pista d’aterratge d’una part del socialisme cap al sobiranisme.