Les seqüeles d’una dictadura
Dimarts al Sense ficció van emetre (finalment, després dels endarreriments per la vaga de treballadors de TV3) el documental Pòlio: la crònica d’una negligència. Es tracta d’un treball d’investigació de Montserrat Armengou i Ricard Belis molt interessant sobretot pel factor de denúncia que conté. La selecció d’afectats per la malaltia eren impactants i oferien una emotivitat en el relat que el feia encara més proper i sensible. Tot i que la malaltia de la pòlio no es fa estranya i tots n’hem sentit a parlar, és evident que el documental obre els ulls pel que fa a la negligència mèdica de la dictadura. Fa agafar consciència als espectadors que no es tracta de casos aïllats, casuals o fruit simplement de la mala sort o de la manca de solucions mèdiques. La crònica d’una negligència explica la guerra de les vacunes i com la incompetència política s’acaba filtrant a les cases de la gent. Narra com el poder i la sanitat són trames que s’entortolliguen i fins a quin punt una dictadura pot arribar a controlar i decidir el destí de les persones més innocents.
És molt interessant posar l’accent en com la trajectòria professional d’aquests documentalistes (Armengou i Belis) s’està centrant a explicar i denunciar a la societat fins a quin punt en l’actualitat continuem sent víctimes de les seqüeles d’una dictadura. No estem parlant del passat amb aquest treball i altres de seus, sinó que seguim parlant d’un present i d’un futur a mitjà termini. Aquest documental sobre la pòlio (i el drama de la postpòlio) és una prova més de la llosa social que suposa un règim totalitari.
Potser la part més feble i un pèl desencertada del documental és una posada en escena una mica massa tètrica. Ja s’entén que a nivell audiovisual s’ha de potenciar també formalment un clima i un subtext asfixiant, d’opressió, de condemna física i de por. Els plans de simple context visual, com el parxís i el crucifix llançats sota un llit d’hospital desfet, la cadira de rodes tombada al final d’unes escales, les bigues de formigó amb pròtesis clavades o les parets d’humitat amb el so d’una màquina de respiració assistida li donaven un aire una mica groc a un treball periodístic rigorós i impecable. Aquestes escenificacions teatrals de l’horror fan més per als treballs d’investigació d’Antena 3 amb veu tremendista que no pas per a una feina equilibrada de la televisió pública. A més, no calia carregar visualment el drama perquè els records, els obstacles i les emocions de les víctimes ja eren prou impactants i creïbles per transmetre la tragèdia.
