‘Sardanes’. Un rècord digne del ‘Guinness’ (1992)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsColumna de Josep Ventura (Ripoll, 1923-Barcelona, 2001) a l’Avui (30-VII-1992). El passat 22 de juliol va fer trenta anys de la iniciativa endegada amb l’eslògan “La sardana més gran de la història”. Va consistir en una gran ballada simultània en quaranta poblacions de Catalunya, Andorra i les illes Balears. Dies després es feia a Brussel·les el 5è Aplec Internacional.

Les festes majors i els sants acostumen a tenir capvuitada. La gran rotllana sardanista del 22 de juliol també la tindrà en aquesta columna. La idea era doble: fer un homenatge al COI agraint haver nomenat Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics i, gràcies al desplegament informatiu que els Jocs generen, presentar al món una faceta del caràcter català a través d’una de les seves manifestacions més genuïnes: la sardana. El projecte englobava una gran rotllana a Barcelona, encerclant tot el casc antic, i una simultaneïtat en diverses poblacions catalanes (oficialment conegudes, 23, encloent-hi Andorra i Palma de Mallorca). Els serveis de Catalunya Música farien possible la sincronització a tots els àmbits. Quatre cobles, amb el màxim de representativitat possible, n’eren la veu: Els Montgrins, Sant Jordi, Andorra i Mil·lenària, de la Catalunya Nord. S’hauria volgut que hi fos també La Principal d’Amsterdam, però no va ser possible. L’èxit va ser total, apoteòsic. Pel meu contacte directe amb la comissió organitzadora puc assegurar que els càlculs optimistes apuntaven a unes 3.500-4.000 persones. La xifra donada de 10.000 va ser correcta i potser curta, limitant-la a Barcelona. A la resta de poblacions, l’èxit també va ser importantíssim i, per tant, les xifres de públic mil·lenàries. A Barcelona, la plaça de Sant Jaume era un forn d’entusiasme. El va començar a encendre la interpretació per les quatre cobles de La Santa Espina, i va continuar amb la sardana Homenatge Olímpic de Ros Marbà, seguida de dues sardanes molt representatives. El cant d’Els segadors, per tota la plaça, la simpatia de la cobla Mil·lenària, que no va regatejar la seva presència, el cant successiu dels Adéus i cançons populars catalanes corejades per la multitud van constituir una manifestació de catalanitat a l’entorn de la sardana. I tot plegat sense aldarulls, sense histerismes, sense violències, sense la pressió policial que moltes vegades cal utilitzar en manifestacions multitudinàries artístiques o esportives (les polítiques són un tema a part). Tot va transcórrer com una mostra general de civisme. La premsa sensacionalista, sortosament, no va tenir tema en aquest acte. Crec que és la part més remarcable de la festa del 22 de juliol: aquell poble abocat al carrer, aquella gran lliçó de comportament cívic, aquella demostració que quantitat no ha d’anar forçosament acompanyada de crispacions, d’actituds de comportament recriminable. El sardanisme pot estar content d’aquesta demostració, d’haver ensenyat arreu aquesta “petita cosa”, com un escriptor català va anomenar carinyosament la sardana, capaç de convocar el seny i la convivència, no absents, però, d’alegria i felicitat. Realment, digne del Guinness.