El Ritz, un mirall Màgic i inquietant
Fa un segle totes les grans ciutats volien un Ritz. Les que ja en tenien el lluïen com a icona de luxe, de modernitat i de cultura. A Barcelona el Ritz naixeria tardanament el 1919, quan la Belle Époque era gairebé un record, i s'esvairia entrat el segle XXI en perdre el nom. I això per a un Ritz és tant com quedar-se sense ànima.
Cesar Ritz, un pagès llest i visionari, va entendre que calia substituir els poc funcionals hostals per còmodes allotjaments: bany a la cambra, servei personalitzat. Era el que demanaven aristòcrates, polítics i industrials i també algunes de les seves amants. La sensibilitat femenina influiria en Cesar Ritz. Tant els gustos refinats de l'actriu Sarah Bernhardt com les idees pràctiques de les vedets. El primer Ritz, el de París, inaugurat el 1898, esdevindria un microcosmos d'innovació per a unes elits cada cop més viatjades. Els Ritz s'anirien configurant com a escenaris on el poder i la Història -amb majúscula- ho tenien tot a l'abast per exhibir-se.
Símbol de vitalitat
El 1940 el Ritz París es veurà obligat a allotjar el mal: el comandament nazi d'ocupació dirigit per Hermann Goering. I el 1944 acollirà la gran festa de l'alliberament, de la qual Ernest Hemingway escriurà el relat des del bar que acabarà portant el seu nom. I una idea arrelarà entre els intel·lectuals nord-americans amants dels hotels: la vitalitat del Ritz -del Ritz de qualsevol ciutat- expressa la força cultural de les elits del país on s'ubica. Una idea que aplicada aquí ens diu que en el Ritz Barcelona es projecten les turbulències de la societat catalana. I alhora la pròpia història de l'hotel revela els complexos i la mediocritat de les elits del país.
El líder conservador Francesc Cambó anhelava per a Barcelona un Ritz com el que tenia Madrid al davant del Congrés dels Diputats. " Yo me voy todas las tardes a merendar al Hotel Ritz... ", deia la cançó de moda de l'època, expressant els costums de la classe alta madrilenya. Per això Cambó i els seus socis Arnús i Güell volen que el seu Ritz sigui més burgès, més europeu. Però la Primera Guerra Mundial és un entrebanc per a l'arribada dels materials i la construcció s'allarga més del compte. I el 1919, quan tot ja és a punt, una vaga d'hosteleria en desllueix la inauguració.
Les primeres visites diguem-ne il·lustres són les del rei Alfons XIII i la del seu president de govern, el dictador Primo de Rivera. Densitats que aviat s'esvairien amb una estada transparent: el president Francesc Macià s'hi allotja unes quantes setmanes del 1931 mentre es fan les obres de la Casa dels Canonges. Amb l'esclat de la Guerra Civil, el comitè revolucionari CNT-UGT confisca el Ritz i el conseller d'Economia, Josep Tarradellas, es veu forçat a donar-hi el vistiplau. Se'l bateja com a Hotel Gastronòmic número 1, un nom d'innegables reminiscències soviètiques. El gran saló serà presidit per un gran retrat de Lenin, un fet que va provocar el rebuig de molts dels treballadors de l'hotel. Els soterranis es transformen en improvisat refugi antiaeri. Són els dies que hi apareixeran personalitats com el líder laborista britànic Clement Attlee, contrari a la política europea d'apaivagament amb el feixisme. El Ritz Barcelona -que tornaria a ser Ritz el 1937- acull el 1939 el drama de la retirada: els últims dies dels presidents Azaña i Negrín abans de marxar a l'exili.
Veure'ls passar
El periodista Lluís Permanyer explica en el seu llibre Establiments i negocis que han fet història que en la immediata postguerra el Ritz serveix de refugi a la classe benestant barcelonina que havia fugit al bàndol franquista. Al mateix temps que a l'hotel s'hi instal·lava el servei de recuperació d'objectes robats, "moltes habitacions van ser ocupades provisionalment per gent que no havia aconseguit encara recuperar les seves mansions", escriu Permanyer.
La crònica d'aquells anys escrita des de primera fila és Los vimos pasar , de Jaime Arias i Juan Sariol. El llibre narra la visita a Barcelona del que avui anomenaríem vips , la majoria personatges aliats del franquisme. Clara Petacci -amant de Mussolini-, el comte Ciano -el gendre-, el mariscal Pétain i Evita Peron: tots van dormir al Ritz.
Però l'arribada més inquietant és la del cap de les SS, Heinrich Himmler, el 23 d'octubre del 1940. Barcelona és plena d'esvàstiques i Himmler surt al balcó del Ritz a saludar. Fa exactament onze dies que el president Lluís Companys ha estat afusellat, després de ser detingut a França amb la complicitat del nazisme. L'objectiu d'aquesta visita del mal -que agermana el Ritz de Barcelona amb el de París- és preparar una pujada a Montserrat, on Himmler està segur que pot trobar pistes del Grial. Una operació secreta que entronca més amb la mitologia esotèrica que no pas amb missions d'estat. Al cap d'un any i mig, ja en ple 1942, el violinista francès Bernard Hilda aprofitarà les animades festes del Ritz per fer els contactes que salvaran la vida a molts jueus.
"Durant la major part del segle XX, a Barcelona, el Ritz no ha tingut competència", escriu a Guapos per sempre la periodista Maria Favà, que explica que per a un altre periodista, Manuel del Arco, l'hotel era la millor mina de contactes. Per l'habitació 108, "la de la banyera romana" -recorda Maria Favà-, hi van desfilar les estrelles de Hollywood del moment: Ava Gardner, Frank Sinatra, Anthony Queen, John Wayne. Permanyer encara s'emociona quan li ve a la memòria l'aparició al balcó de Sofia Loren, i recorda una nota d'excentricitat de Dalí: l'entrada al gran saló del cavall que el pintor havia regalat a Gala.
No pas un, sinó dos
El Ritz serà un mirador dels dies barcelonins de Woody Allen. I "Xavier Cugat el va triar per esperar la mort", conclou Favà. Cugat mor el 1990 en un entorn que podia recordar-li les seves gales de Nova York, i deixa escrit en el llibre de visites: "Només hi ha un Ritz". Una frase que, capgirant-la, sembla premonitòria. Perquè poc s'imaginava que a Barcelona arribaria a haver-n'hi dos, de Ritz, sobre els quals hi gravitaria intermitentment un Palace que no era un autèntic Palace.
Una guerra de demandes que va del 1987 al 2005 entre la cadena Husa -actual propietària- i la família de Julio Muñoz Ramonet -que va comprar l'hotel als anys 40- sacsejarà el Ritz fins a desnaturalitzar-lo. El 1996 perdrà el nom per primer cop: haurà de dir-se Husa Palace. El recuperarà el 1998, quan Husa s'associa amb el Ritz de Madrid. Però el 2005 una altra sentència l'obligarà a renunciar definitivament al nom: s'haurà de dir Palace i prou. Els últims set anys de plena identitat, el Ritz els viuria cohabitant paret per paret amb l'anomenat Hotel Ritz Roger de Llúria, un quatre estrelles amb el qual els Muñoz Ramonet volien refermar el seus drets sobre la marca. Dos Ritz, doncs, en una ciutat que ara no en té cap.
