ABANS D’ARA
Efímers22/12/2014

Retrat de Macià. L’home real i l’immanent

De Pere Coromines (Barcelona, 1870 - Buenos Aires, 1939) a La Ciutat (25-XII-1934). El Nadal del 34 -feia un any de la mort de Macià- el Govern estava empresonat després que el president Companys proclamés l’Estat Català de la República Federal Espanyola.

Pere Coromines 1934
i Pere Coromines 1934

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsQuan anava a fer un any de la seva mort, un matí, en tornar de l’”Uruguay” [vaixell presó] de veure els presos, va presentar-se a la meva imaginació el President Francesc Macià. Estava al costat meu, i es mantenia virilment entercat, com aquell que es redreça per resistir l’abaltiment de la son. Després he recordat que una altra vegada ja l’havia vist així. Tornàvem d’una excursió electoral. [...] Pertot on passàvem, la gent ens sortia al pas, i les dones li feien petons, i li presentaven les criatures perquè ells les besés. [...] -On vas? -em va preguntar l’aparició. -On vas? -jo també vaig preguntar-li a Macià. Aleshores l’aparició va parlar-me dolçament, amb aquell gran amor seu, que li sobreeixia dels llavis en els seus discursos. -“No tinguis cap recança -em digué-. Jo no sóc aquell Macià que havies conegut i acompanyat en vida. Aquell Macià és mort, i el seu Estatut i el seu Parlament ja no són més que història. Jo sóc el Macià immanent, del qual només es va revelar una possibilitat en la història. És a mi que has de restar fidel, amb tot allò que hi ha de vivent en tu. Jo sóc el Macià que es sentirà present en tots els Comicis, en tots els Parlaments, en totes les barricades. Totes les coses que han deixat de viure i que són història, ni es perden, ni pròpiament es moren, perquè no hi ha força humana que pugui privar-les de seguir actuant des del seu record. El primer catalanisme municipal de Barcelona, la Solidaritat Catalana (¿qui parla ja d’aquell 20 de maig, que semblava com si hagués d’ésser d’eterna memòria?), la Mancomunitat, la Generalitat de Catalunya, són història, plantes que varen néixer i créixer, i florir, que tingueren la seva tardor i el seu hivern”. Salut als joves que veuran la nova Primavera! Ells coneixeran i sentiran al seu costat aquest Francesc Macià que només una estona ha estat amb mi, un matí en tornar de l’”Uruguay”, de veure els presos.