Retorn a Chetham’s, Manchester

ManchesterCal tornar a Manchester. Cal fer-ho de tant en tant i passejar al voltant de la catedral, deixant a l’esquerra les aigües ara netes del riu Irwell, i imaginar les moltes fàbriques que hi havia a les dues ribes, i la contaminació que generaven durant els segles XVIII, XIX i encara bona part del XX. No en queda res, de tot allò, només una memòria molt difusa en forma de pedres i documents que inclouen testimonis de primera mà.

Cal tornar a Manchester i imaginar també l’exèrcit de treballadors irlandesos que fugien de la fam i que, seguint-ne d’altres que havien deixat l’illa abans, entre els anys 1887 i 1894 van construir el canal navegable de la ciutat, 53 quilòmetres d’artèria artificial fins a la sortida a Liverpool, al mar. Van remoure setanta milions de metres cúbics de terra, van bastir enormes rescloses capaces de desplaçar vaixells de fins a 150 metres d’eslora, van fer de Manchester una ciutat oberta al mar que no l’ha banyat mai.

Cal fer aquest recorregut ple d’història -i de molts de tots els seus espectres- per acostar-se de mica en mica al vell recinte de l’escola Chetham’s, a l’interior del qual hi ha la biblioteca pública oberta al públic més antiga del Regne Unit. La més antiga del món de parla anglesa, esclar, fundada el 1653 gràcies a la voluntat i els diners d’un mercader tèxtil local, el senyor Humphrey Chetham, xèrif del comtat de Lancashire.

Cal, per fi, tornar a Manchester i a Chetham’s, doncs, per trepitjar i pujar els disset esglaons que condueixen al primer pis del noble espai, mentre la vella fusta de roure es lamenta pel pes i el pas de segles i de milers de visitants.

Vuitanta mil llibres acumulats a la planta baixa, vint mil més en els dos passadissos en forma de L de la superior. I, al final d’un d’aquests passadissos, la sala de lectura, presidida per un quadre de Humphrey Chetham i per una llar de foc. I encara més al fons, sobresortint de la simple estructura medieval de l’edifici, l’alcova quadriculada on Karl Marx i Friedrich Engels es van refugiar per treballar durant unes setmanes dels mesos de juliol i agost del 1845.

Sol i barraques

La visita a la biblioteca s’acompanya d’unes quantes paraules del conserge, que s’ocupa de dur els curiosos des de l’entrada de l’actual escola -una de secundària especialitzada per a músics- fins a la de l’antic edifici. L’home, James Longfield, deixa anar alguna anècdota que sembla un recurs perquè viatgers assedegats d’anècdotes les puguin repetir: “Engels deia que li agradava aquest espai pel sol que l’escalfava, dubtosa afirmació, perquè de sol, a Manchester, ni tan sols a l’estiu... Marx, en canvi, assegurava que s’hi trobava a gust perquè mirant per cadascuna de les tres finestres podia veure com era el món. En una banda, el Manchester de passat feudal. A l’altra, la catedral, Déu. I, al davant, milers de barraques on malvivia la gran força de treball de la ciutat, molts nens”. Una contalla gens fútil.

Quan Marx i Engels van treballar per primer cop a Chetham’s hi havia uns 21.000 llibres. Ha quedat constància dels que van utilitzar: els dos volums d’ An enquiry into the duties of men in the higher and middle classes of society in Great Britain, de Thomas Gisborne; Several essays in political arithmetick, de William Petty; The literature of political economy, de J.R. McCulloch, i els tres volums de State of the poor or an history of the labouring classes in England from the conquest to the present period, de Frederick Morton Eden.

A més de l’estada del 1845, Marx va anar a Manchester vint-i-sis vegades entre el 1851 i el 1880. Mantenia correspondència freqüent amb Engels, que hi havia arribat per primer cop el 1842, amb 22 anys, enviat pel seu pare per tenir cura del negoci i la inversió familiar, a la fàbrica tèxtil Ermen i Engels a Weaste, Salford, aleshores una ciutat als afores de Manchester, avui, físicament, la mateixa xarxa urbana continuada. És a la fàbrica, i al terrible Manchester de l’esclat industrial, on Engels troba les evidències per denunciar les condicions de vida del proletariat. Marx s’adona de la rellevància de l’estudi del seu amic ( The condition of the woorking class in England, 1844) i de la necessitat de trepitjar el terreny. L’interès de Marx pel cor de la Revolució Industrial trenca la de vegades falsa representació que se n’ha donat, d’un home capficat entre llibres a la sala de lectura del British Museum. Ans al contrari.

Cent cinquanta anys i escaig després del pas dels dos homes per la gran ciutat anglesa del nord, més enllà de Chetham’s, i del record en forma de placa que hi ha a les diferents adreces on va viure Engels en els seus més de vint anys d’estada, queden pocs rastres de la presència física de tots dos. El que potser era l’últim, la xemeneia de la fàbrica tèxtil Ermen i Engels, va ser enderrocada el 1988.

En queda, però, memòria documental i testimonial, i arrels en les pedres de la ciutat que amara els seus habitants. N’és exemple la Working Class Movement Library, a Salford. Lloc d’estudi, i també de peregrinació. Com ho és la tomba de Karl Marx, al cementiri londinenc de Highgate, on no falten mai flors fresques. I on de tant en tant també cal tornar.