Un repòquer de luxe celebra els 30 anys de Peralada

PeraladaGala lírica 30 aniversari festival castell de peralada 15 DE JULIOL

La veu forma, des dels seus orígens, un dels elements constitutius de l’ADN del Festival Castell de Peralada, un element que, després d’alguns anys de vaivens, ha recuperat, sota la direcció d’Oriol Aguilà, tot el seu protagonisme. És de plena justícia, per tant, que la gala commemorativa del 30è aniversari del festival tingués com a estrelles cinc grans figures de la lírica actual, que, com sol passar en aquesta mena d’actes, van primar l’espectacle a la subtilesa. I ben fet que van fer.

Alguns haurien preferit altres noms o una tria més variada (no hi havia mezzos, ni baixos, ni veus lleugeres), però els cinc noms són indiscutibles, sobretot Sondra Radvanovsky, que va exhibir un domini absolut d’un instrument impactant i d’una personalitat inconfusible. La seva aparició a la segona part va galvanitzar una gala fins llavors correcta i prou, enllaçant sense problema l’herència belcantista de la Leonora del Trovatore verdià amb l’emotivitat abrusadora del Vissi d’arte puccinià, per culminar, en les propines, amb un inesperat i totpoderós I could have danced all night de My fair lady.

Carlos Álvarez, un dels cantants més estimats de la cita empordanesa, va tornar a demostrar que la seva recuperació ha sigut una de les millors notícies dels últims anys en el món de la lírica: la suficiència i autoritat del seu Ford -al costat del Falstaff de referència d’Ambrogio Maestri-, Luna i el Germán de La del Soto del Parral van ser d’impacte. Maestri va deixar anar tots els frens en un vibrant Nemico della patria que precedia el duo final d’ Andrea Chenier. Aquest va ser el fragment en què el cant alternativament demostratiu i deliqüescent de Marcelo Álvarez i la generositat vocal i expressiva d’Eva-Maria Westbroek van lluir al màxim.

Una OBC en mode prevacacional

Llàstima que l’embolcall no estigués a l’altura de les veus. Ironies de la vida, el substitut de Kazushi Ono a l’Òpera de Lió es posava al capdavant de l’orquestra del director japonès. Tot mostrant bones qualitats com a acompanyant, l’hiperactiu Daniele Rustioni només va aconseguir en un càlid Intermezzo de Manon Lescaut donar una mica de llustre a una tria d’obertures amb les sospitoses habituals. Més preocupant va ser el fluix rendiment d’una OBC en mode prevacacional. Manca d’assajos? Massa suplents? Poca entesa amb la batuta? Fos com fos, els accidents van ser indignes d’una gala d’aquest tipus, amb moments -l’atac de Nemico della patria- en què es va vorejar la catàstrofe.

Si els vídeos retrospectius durant els passatges instrumentals convidaven a la nostàlgia, les llumetes durant els fragments vocals eren del tot sobreres, mentre que les intervencions d’Àngel Llàcer amb fragments d’ El somni d’una nit d’estiu (¿majoritàriament en castellà per imposició de la futura transmissió per TVE?) alentien un ritme massa entretallat. El just homenatge a l’autèntic motor del festival, Carmen Mateu, va aportar unes necessàries dosis d’emoció a una gala que es va tancar amb l’inevitable brindis de La Traviata per un equip vocal tan espectacular com improbable. Per molts anys, Peralada.