Rentar-se les dents al Ganges

Un riu sagrat no vol dir necessàriament que sigui un riu net. El Ganges és el riu sagrat de l’Índia i és un dels rius més bruts i contaminats que he vist mai.

L’Índia és un país que impacta. No és un tòpic, és així. Jo no he viscut emocions tan fortes enlloc més. I no parlo d’emocions físiques. Parlo d’emocions humanes. Un lloc on la misèria és tan crua i tan evident et deixa sense defenses.

Vaig entrar al segon país més poblat de la Terra per Benarés. És una manera força agressiva de fer-ho. Benarés et clava una puntada de peu a l’estómac des del primer moment. Segles enrere devia ser un lloc esplendorós i encara ho sembla, si t’ho mires des de lluny. Però si t’hi acostes, t’adones que tot cau a trossos. Els palaus i mansions que s’aixequen a la vora del riu permeten intuir la grandesa d’altres èpoques, però només intuir-ho, perquè avui dia són autèntiques ruïnes. I si els palaus són ruïnosos, ja us podeu imaginar com està la resta de la ciutat. Però no són els edificis el que més sacseja el viatger. És la gent que hi viu o, més ben dit, hi malviu.

Benarés és una ciutat sagrada. De fet, és una ciutat triplement sagrada, perquè ho és per a l’hinduisme però també per al budisme i el jainisme. I a més a més hi passa el Ganges, que és el riu sagrat a tot arreu però en aquesta ciutat encara ho és més. És tan sagrada que molts indis hi van a morir. Ho fan per una qüestió religiosa però jo hi afegiria també un component pràctic. Segons la tradició hinduista, si et mors a Benarés aniràs directe al cel i no hauràs de reencarnar-te, i això és un descans, perquè si ja costa viure una vida, viure’n més d’una ha de ser molt dur.

Aquesta creença fa que els carrers estiguin plens de malalts i moribunds que esperen que els arribi l’hora. Gent que ha marxat de casa seva sense res, només amb la voluntat de morir en territori sagrat. La imatge és colpidora. Hi ha centres per acollir-los però no hi caben i l’únic que els queda és el carrer, entre muntanyes de brutícia i vaques sagrades però, com ells, famèliques.

De nit és quan tot plegat agafa un aire més tètric, perquè és l’hora de les incineracions. Els crematoris estan instal·lats als ghats, unes escalinates que s’estenen al llarg de la riba del Ganges. Per cremar un cos humà es necessiten uns 300 quilos de fusta, però no tothom pot pagar-los i, per tant, quan les autoritats se n’han de fer càrrec, estalvien llenya. Els cossos es cremen però no es pot dir que només en quedin les cendres. Suposo que no cal que m’estengui en detalls. Per cert, no es poden fer fotos de les fogueres, i si en feu vigileu que no es dispari el flaix. Si us veu algú no en sortireu gens ben parats.

Aquella nit el viatger no dormirà gaire bé, però l’endemà tornarà als ghats per seguir una de les recomanacions que fan tots els experts: navegar pel Ganges amb els primers raigs de sol. És realment un gran espectacle. La ciutat es desperta i el riu es converteix en centre de purificació. I aquí ve el problema. Mentre uns es banyen, es renten les dents i fan la bugada, més amunt uns altres escombren les plataformes crematòries i llancen les restes humanes a l’aigua. I no només això. Els cadàvers de les dones embarassades, els nens, els leprosos i les vaques no s’incineren: els seus cossos es llancen directament al riu. En aquella aigua hi ha de tot, i els indis s’hi fiquen com si res. És la demostració que el cos humà té una capacitat d’adaptació extraordinària i pot arribar a fer-se immune a qualsevol cosa. Estic segur que si jo hagués ficat la mà dins del riu -i ja no dic glopejar aquell líquid marronós- avui no seria aquí escrivint aquesta crònica.