Ahir, fent trucades per saber la posició dels governs europeus en relació amb el procés de Catalunya, en vaig treure un parell de conclusions:
· Que als governs europeus tothom ha entès que va guanyar l’independentisme, en la línia dels diaris europeus de diumenge a la nit.
· Que estan molt amoïnats pel bloqueig del govern espanyol. Molt amoïnats per la incertesa política que suposa no saber com acabarà el procés català, i molt amoïnats perquè creuen que de les eleccions espanyoles del desembre tampoc no en sortirà la solució i tot plegat pot fer anar pujant, fins i tot, la prima risc del deute espanyol.
I més amoïnats que estaran avui quan llegeixin el que va declarar Rajoy a Antena 3: “Mai va haver-hi un gran risc d’independència, però ara n’hi ha menys”. És increïble. O sigui, mai hi havia hagut una majoria absoluta per la independència al Parlament i ara resulta que hi ha menys perill que mai. Esclar que del creador de “y la europea?”, del creador de “esto hay que tratarlo con fineza”, i a continuació reforma el TC perquè pugui inhabilitar Mas, tampoc no esperaríem l’anàlisi més acurada.
A Europa es pregunten si encara seria possible negociar un pacte fiscal. I la resposta, a part que no tot són diners, és que ara ja hi ha un mandat de gairebé dos milions de persones per avançar cap a l’estat propi.
Aquesta és la dada més neta i pelada d’aquesta setmana contradictòria. El ‘sí’ ha guanyat, però no ha pogut celebrar-ho perquè no ha arribat per ben poc al 50%. La llista majoritària del ‘sí’ ha guanyat de llarg, però encara necessita un parell d’abstencions d’un altre grup parlamentari. I, per tant, una part molt important del país, que s’ha compromès activament amb el procés, assisteix ara amb una certa desorientació a l’oposició de la minoria a investir el candidat de la majoria.
Ahir vaig parlar amb algú que està al corrent, personalment, de les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP, i em deia: “Tenim marge polític per trobar una solució i tenim temps per fer-ho”.
Han de trobar un acord perquè ningú no es despengi del procés, el procés necessita més gent, no menys, i l’han de trobar perquè la iniciativa continua estant de la mà catalana. El món no entén el bloqueig espanyol, que és tant com dir que entén que a Catalunya els guanyadors del 27-S vagin per feina. Els governs europeus ho entenen sense entusiasmes, però el realisme s’imposa: si hi ha un mandat polític democràtic dels catalans, s’ha de complir. Continua sent temps per aprofundir en l’estupor internacional: un procés polític net i popular només obté la resposta de la llei de les reformes a mida de la llei. El 27-S, Catalunya s’ha legitimat més encara davant el món. És una gran oportunitat.