Quina és la responsabilitat d’un menor?

Catedràtica De Dret Penal, Esade-urlSi temes com la delinqüència, la mort violenta d’una persona, un homicidi o un assassinat són per si sols difícils d’acceptar, quan aquesta mena d’actes els executa un menor d’edat és tan dramàtic que es planteja un dilema jurídic, moral i ètic d’un abast indescriptible.

Barcelona ha estat la protagonista d’un fet terrible: un noi de tretze anys ha matat un professor i ha ferit tres persones més amb una ballesta i un matxet. S'ha dit que els seus objectius estaven premeditadament seleccionats: segons han indicat alguns dels seus companys, el noi tenia feta una llista negra d’alumnes i professors –cosa que posteriorment els Mossos han desmentit– i feia una setmana que havia advertit que aniria a l’institut “a matar a tothom”.

El fet és terrible i reprovable des de qualsevol punt de vista, fins i tot encara que sigui comès per un menor, ja que res ni ningú no té dret a escapçar la vida de les persones. Ara bé, la forma jurídica d’abordar un cas així és diferent de la social, ètica o moral.

Resposta penal

La majoria d’edat civil i penal a l’estat espanyol s’adquireix als divuit anys. Això respon al fet que per sota d’aquesta edat es considera que els joves no han assolit la plena maduresa i encara estan en una etapa evolutiva. Això no significa, per descomptat, que els menors no siguin prou intel·ligents per entendre la il·licitud d’un fet, però la resposta penal que cal donar-hi ha de ser clarament diferenciada de la de l’adult. Això és així des del dret romà.

La llei 5/2000, de responsabilitat penal del menor, és de naturalesa formalment penal, però materialment sancionadora educativa. És a dir, desenvolupa l’exigència d’una especial responsabilitat juridicopenal per als menors d’entre catorze i divuit anys que cometen un fet delictiu, però amb la pretensió que la resposta sigui de caràcter educatiu. D’aquí que les sancions imposades s’anomenin mesures i no penes, i que quan s’adoptin es procuri, també, vetllar per l’interès superior del menor. Així, en l’elecció d’una mesura concreta, el jutge valorarà la naturalesa jurídica dels fets comesos, és a dir, la seva gravetat, i alhora també tindrà en compte l’edat i les circumstàncies personals, socials i familiars del menor.

Menors inimputables

Afegim-hi un dilema encara més complicat: ¿quina és l’edat adequada per exigir la responsabilitat? O, dit d’una altra manera, ¿a partir de quina edat es considera que els menors són penalment responsables? La qüestió no és intranscendent ni té una resposta uniforme. Permetin-me que la formuli d’una altra manera: ¿a partir de quina edat estem disposats a prescindir d’una resposta penal quan un menor comet un delicte?

Els estats europeus situen majoritàriament l’edat penal entre els tretze i els catorze anys, però alguns països com Anglaterra van reduir-la fins als deu arran del segrest i la mort d’un menor en uns grans magatzems. D’altres, com Suècia o Finlàndia, estableixen l’edat penal als quinze anys i fins i tot hi ha casos, com el d’Alemanya, en què la franja dels semiadults arriba fins als vint-i-un anys. El criteri, doncs, no és tant de maduresa dels menors com de política criminal.

Potser els semblarà estrany, però el cert és que el criteri biològic pur data del 1928, en què un nou Codi Penal va abandonar el vell criteri del discerniment, per la seva ambigüitat i poc rigor científic.

Existeix, doncs, una franja inferior, que la nostra legislació estableix per sota dels catorze anys, que considera el menor inimputable, i una franja intermèdia, fins als divuit, en què se’l jutja d’acord amb la legislació penal juvenil. D’aquesta manera, als menors de catorze anys que cometin un delicte, sigui quin sigui, tan sols se’ls aplica el que estableixen les lleis de protecció de la infància, més enllà de la responsabilitat civil dels pares.

Desgraciadament, el cas d’ahir tornarà a aixecar polèmica sobre l’edat penal, però no ens confonguem un cop més de diagnòstic: el problema no és legal o jurídic sinó social i educatiu, d’absència de polítiques de prevenció i de polítiques que augmentin l’atenció de la família i de l’escola als menors en risc, esclar, però també l’atenció de la societat en general.