En què hem deixat de creure els catalans?

Barcelona"ACatalunya la gent no ha anat mai a missa”. La frase no és d’un líder anticlerical, sinó de Ramon Torrella quan era l’arquebisbe de Tarragona. La va deixar caure després d’unes llargues sessions de treball del Concili Provincial del 1995 que ell presidia, en les quals ja es reflexionava sobre la poca pràctica religiosa dels catalans.

El tema no ve de nou. Sense que aparentment hi hagi cap causa meteorològica, astral o genètica, sembla que la religiositat dels catalans sempre ha sigut més difusa o difuminada. Menys pública i menys practicant. Una societat secularitzada que ara també va penetrant en les comunitats religioses que han crescut en els últims anys arran de la immigració.

El sociòleg Salvador Cardús, membre de l’equip de recerca de sociologia de la religió de la UAB, acota el terreny: “El terme secularització es fa servir per referir-se a la crisi de les formes més tradicionals d’adhesió religiosa, la crisi de la vinculació institucional a les Esglésies”. Però la secularització com a final de la religió “queda qüestionada quan apareixen altres formes no institucionalitzades de creences, el que Thomas Luckmann en deia la religió invisible ”. Cardús posa com a exemples la fe en les medicines alternatives, els corrents orientals i tot tipus d’estils de vida vinculats a la salut o l’alimentació que s’han anat obrint pas, com en el seu moment ho van fer els horòscops o altres creences esotèriques. De fet, “uns nivells molt baixos d’adhesió a les tradicions religioses clàssiques pot ser un camp especialment adobat per a l’extensió de tota mena de creences i explica l’emergència de les supersticions modernes”.

Hi ha coincidència en aquest procés. El capellà i teòleg Jaume Angelats, rector de Cadaqués, també reconeix la secularització. “Hi ha un trencament general i radical a partir de la generació que ara ja té 60 anys. Una desconnexió de la visió més cristiana del món”, explica Angelats, professor de la Facultat de Teologia de Catalunya i patró de la Fundació Joan Maragall i de la Fundació Raimon Panikkar. Fins i tot creu que “hi ha una desconnexió més gran en el món rural que en l’urbà”. La mobilitat de la gent jove i la desaparició del clergat dels petits pobles per manca d’efectius en serien algunes de les causes.

S’han trencat les formes clàssiques de transmissió entre generacions. La família o l’escola ja no són les úniques institucions que transmeten valors i referents. Això és “un tòpic real”, explica Angelats, i avui “la generació que va viure el Concili Vaticà II són els últims cristians d’una forma de viure el cristianisme; aquesta generació no ha reeixit a transmetre l’experiència cristiana, almenys en paràmetres semblants als seus”.

Catalunya és l’excepció? Salvador Cardús situa aquest procés en el marc europeu. “Som més europeus que nord-americans. Però aquest procés de desenganxament de les religions tradicionals aquí ha sigut molt més fort”. Alhora, cal situar la davallada en el punt de partida. Veníem de les conseqüències de la postguerra, “en un moment en què no només hi va haver una sobrerepresentació de l’Església per un orde polític, sinó també com a reacció dels catalans després d’un temps de persecució religiosa i d’un anticlericalisme ferotge”.

Però aquest trencament no vol dir que els catalans hagin deixat de creure. Míriam Díez, directora de l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura, afegeix que la presència d’altres confessions a Catalunya “ha despertat alguns creients, especialment catòlics, que s’han adonat que la fe no és només un do o un costum, sinó que s’ha de cultivar”. Un procés que hauria de portar “a les millors versions de cada confessió” en comunitats més petites però més preparades.

“Catalunya és molt religiosa encara que no ho sembli”, assegura Ahmed Benallal, secretari de la Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya. Creu que el que passa és que “no es visualitza perquè hi ha una mala imatge de la religió, i això en limita la manifestació externa”. En canvi, dins de la comunitat musulmana passa el contrari: “És una virtut mostrar que tens una vivència religiosa molt sòlida, i com més manifestes la teva creença, més acceptació tindràs dins de la comunitat”.

Angelats també explica que els aspectes religiosos continuen vius en “l’imaginari de molta gent”. El que ha fallat més és la dimensió comunitària. “La incidència del carpe diem o de la immediatesa porta a una espiritualitat difusa i invertebrada. En canvi, el nucli del missatge cristià està en la transcendència però també en la immanència, en el que passa ara i aquí. I això és una experiència molt vinculada a la dimensió comunitària”, argumenta.

També creu que la gent no ha deixat de ser religiosa, perquè, com altres capellans, es troba sovint que “quan hi ha malalties, morts, envelliment o decepcions pel compromís polític o el model social, les preguntes de fons reapareixen”. Angelats parla de gent en “itinerari de recerca”. O gent que li diu: “Mossèn, jo no crec en Déu”, però amb qui, quan hi entra a fons, veu que ell mateix tampoc creu en el Déu en el qual ells diuen que no creuen”.

Miríam Díez també reconeix que el problema és comunitari: “Potser és una bona notícia que l’Església ja no sigui el que era, si això vol dir que camina cap a una nova forma, menys estructurada aparentment però no menys vigorosa i autèntica”. Segons Díez, “els catalans som gregaris i les nostres festes populars són molt de fer pinya, però paradoxalment tenim al·lèrgies als grups i vivim la fe molt individualment”. És una particularitat que s’està accentuant.

Musulmans més secularitzats

Els últims anys, la dissolució del catolicisme en l’esfera pública ha coincidit amb la visualització de noves confessions religioses. Els catalans s’identifiquen majoritàriament com a catòlics (un 52%), mentre que la resta de les 13 tradicions religioses que recull l’última enquesta de la direcció general d’Afers Religiosos representen el 15% de la població. Entre aquests, la meitat són musulmans.

Per a Ahmed Benallal és cert que “podem trobar persones tancades o obsedides amb el fet religiós i que remarquen que són musulmanes i són diferents dels cristians”, però té clar que és una visió molt limitada: “Si coneixes bé la comunitat a Catalunya, veus que la majoria només pretenen exercir el seu fet religiós amb tranquil·litat”. I que la principal preocupació que tenen és tot el que està relacionat amb les dificultats derivades de la situació d’immigrant.

“La majoria de la comunitat musulmana no pertany a un grup o a una doctrina tancada. I dels 500.000 musulmans que hi ha aquí, la majoria no van a la mesquita. Divendres es nota una mica més, però després no”. Per això Benallal creu que el fet religiós musulmà s’anirà suavitzant, que en aquest sentit es faran més catalans, més secularitzats. “Els nostres joves no insisteixen sobre la manifestació externa de les conviccions religioses i tenen altres preocupacions o aficions, com qualsevol altre jove”. La secularització ja ha arribat també a la comunitat musulmana: “Això ja passa ara i quedar-se amb les imatges de les mesquites plenes no respon a la realitat”.

Cardús també veu aquest procés en marxa “perquè la societat catalana és molt permeable, i de seguida absorbeix els que acaben d’arribar”. Angelats recorda que ja va passar amb la immigració de la resta de l’Estat i ara està passant amb els llatinoamericans: “La pràctica comunitària ja és minoritària, es perd pel camí”.

Míriam Díez remarca que les dades del Pew Religion pronostiquen que el 2100 el nombre de musulmans al món superarà el de cristians. “Aquí tampoc en serem immunes i en un futur serà més visible la diversitat religiosa catalana, amb joves musulmans molt més presents però no necessàriament militants”. Sobretot perquè “els joves tenen un concepte dèbil de l’autoritat i del llegat històric “.

Hi ha una realitat que ara s’està enfonsant, però el fet religiós no desapareixerà, canviarà de forma. És el diagnòstic en el qual coincideixen els experts. Segurament amb identitats més difuses i diverses, però alhora amb comunitats minoritàries més conscienciades. La fe podrà continuar movent muntanyes, encara que els catalans no vagin a missa.

Joves i religió digital

En una recerca de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna sobre la vida digital i la religiositat dels joves, Míriam Díez explica que han detectat que “la recerca i el reconeixement de l’espiritualitat no s’ha esgotat, sinó que creix”. Però alhora hi ha una manca de diàleg obert sobre el tema en l’entorn social i familiar del joves. “El perill és que això faci els creients cofois i tancats en les seves conviccions religioses i que no s’interessin pels altres”

L’islam divers

Segons Ahmed Benallal, el repte principal de la comunitat musulmana no serà la convivència amb altres religions, sinó la relació entre diverses tradicions islàmiques en un mateix territori. “En els països d’origen no estem acostumats a conviure amb una altra tendència de la mateixa religió. En canvi, l’islam a Catalunya és divers”. Es podria dir que “tot el que li va passar al cristianisme al segle XVI ara ho està vivint l’islam”

Revaloritzar la Setmana Santa

Jaume Angelats creu que la Setmana Santa continua sent una expressió de “la capacitat que ha tingut la tradició cristiana de generar formes visibles que vehiculin uns continguts de fons”. Per això és un error reduir les processons a un esdeveniment folklòric i “menystenir la seva dimensió expressiva, emocional, col·lectiva o ritual, que toca el nucli de la constitució antropològica de les persones i dels pobles”

El Barça com a religió

Salvador Cardús recorda: “Des de la sociologia, entenem que són religions tots els processos de construcció de sentit i d’experiència social”. I posa un exemple en el límit: “Podríem dir que hi ha seguidors del Barça que en fan una religió, aquells que quan neix un fill el fan soci abans d’inscriure’l al Registre Civil o que volen ser enterrats en un columbari al Camp Nou”