“Que els deixin entrar i quan acabi la guerra els tornin”
El drama dels refugiats sirians té rostre de nen i amb la lògica infantil és molt fàcil de resoldre
BarcelonaUna de les espurnes que va fer esclatar la guerra a Síria va ser la mort d’un nen. Hamza al-Khatib tenia 13 anys i havia anat a una manifestació contra el règim de Baixar al-Assad a Jiza, prop de Daraa, quan el van detenir, el 29 d’abril del 2011. No se’n va saber res fins al cap d’un mes, quan la policia siriana va entregar el cos sense vida del Hamza als seus pares. Havia sigut torturat i mutilat amb una crueltat sense límits. Les imatges d’aquell nen desfigurat a cops, amb cremades i ferides de bala, van revifar les protestes d’aquella Primavera Àrab a Síria i el van convertir en símbol de la revolució siriana.
L’Ahmed ara té només un any més dels que llavors tenia el Hamza i no en sap gaire de la guerra que dessagna el seu país i que ha obligat a fugir tota la seva família. A casa seva no se’n parla. Però sap que tot va començar amb “un nen que va insultar el president” i per això “el van matar”. “Alguns diuen que l’havien matat amb una pistola i altres diuen que l’havien tallat a bocinets”, detalla, creant la seva pròpia llegenda.
Del Hamza a l’Ailan
Avui, el drama de la guerra siriana segueix tenint rostre de nen. El de l’Ailan, el nen kurd sirià ofegat a una platja turca quan intentava arribar a Grècia fugint de la guerra. I el dels milers de nens que, com ell, emprenen un viatge incert i perillós per fugir de l’horror. Els hem vist a les notícies, en llanxes precàries al mig del mar o atrapats rere les tanques que Europa els aixeca.
“Podrien deixar-los passar i quan acabi la guerra els tornen a enviar a Síria”, proposa l’Ahmed, aplicant la lògica a una crisi dels refugiats que preocupa els líders europeus. Potser s’ho haurien de mirar amb ulls de nen. “Tenen por que alguns d’ells [els refugiats] portin pistoles amagades”, els justifica l’Ahmed.
Ell ja no és legalment un refugiat, perquè això vol dir “que no tens papers i et donen un carnet vermell”. L’Ahmed té papers i viu a Barcelona des de fa temps. El seu pare havia vingut a treballar, de fet, ja el 2008, però va tornar a Síria perquè l’avi estava molt malalt.
La família vivia a Homs, una ciutat a l’oest de Síria, a tocar de la frontera amb el Líban, i que encara es disputen el règim i l’oposició. Allà els va enganxar l’inici de la guerra. “Un dia un terrorista ens va demanar que apuntéssim uns policies amb una pistola de joguina per entretenir-los i així ell els podria matar, però la meva mare li va dir que no”, relata l’Ahmed. La desimboltura i naturalitat amb què explica el que passa al seu país no el fa estar d’admetre que aquells dies a Síria va passar por. Però ell va fugir molt aviat, una sort que no van tenir altres nens sirians, que han viscut anys de conflicte. “Tinc un cosí [a Barcelona] que no vol sortir de casa”, diu l’Ahmed, i explica d’amics seus sirians que “veuen la policia i s’espanten, i els policies d’aquí no ho entenen”. Els recorda la policia siriana, tant o més temible que “els terroristes”: “La policia et mata i diu que han sigut els terroristes i els terroristes et maten i diuen que és la policia, tu sempre estàs al mig”.
El record de casa
La seva cosina Nasra, que té 11 anys, sembla que ha superat els recels i diu que de gran vol ser policia. Ella va arribar a Barcelona el 2012, després de passar gairebé un any sencer tancada dins de casa, a Homs, per evitar les bales i les bombes. Tot i la seva extrema timidesa, es nota que recorda amb afecte aquella casa de dos pisos, que compartia amb sis germanes, tiets, tietes, cosins i avis. Una casa plena que es va anar quedant buida a poc a poc. Primer va marxar el pare de la Nasra a Damasc i d’allà al Líban, on se li van unir poc després la Nasra, la mare i les germanes. A la Nasra aquell pis al Líban no li agradava gens. Però aviat van agafar un avió cap a Barcelona, una ciutat on diu que se sent bé, tot i que aquí no viu pas en una casa de dos pisos plena de gent.
La Nasra no vol tornar a Síria, perquè allà “totes les cases han caigut” i no hi queda res. Però l’Ahmed sí que hi vol tornar. Li agrada viure a Barcelona i anar a l’escola -“Aquí els professors no et peguen”-, però no perd l’esperança de tornar algun dia al seu país. Malgrat tot, encara té al record una Síria on era feliç. En canvi, molts nens com l’Ahmed dels que veiem aquests dies rere les tanques busquen més aviat un lloc on començar a oblidar.