PODEM AGAFAR algú de la mà i també, esclar, anar agafats de la mà amb algú o donant-li la mà. En l’època dels nostres avis -avui no hi posaria la mà al foc- veure un noi i una noia agafats de la mà era el primer símptoma d’una relació incipient.
Podem deixar de (la) mà a algú o alguna cosa, que en sentit figurat vol dir desocupar-se’n o, al contrari -si hi afegim un no al davant-, treballar-hi sense pausa. Si algú està deixat de la mà de Déu vol dir que ningú el cuida, que està abandonat.
Per contra, i encara que és una expressió que trobem algun cop als mitjans, no sembla que dues persones puguin anar de la mà. Aquest ús poc genuí, calcat del castellà, sol tenir sentit figurat, com en el següent titular: “Poder i corrupció van de la mà”.
En casos així sempre podem dir que van junts però queda molt pla. Perquè tingui una mica de gràcia, hem de dir que “van de bracet”. Anar de bracet encara és més passat de moda que anar de la mà, però la no vigència d’un sentit literal rarament afecta la del figurat.
Però ir de la mano també vol dir que un guia i l’altre el segueix i, en un sentit més figurat, que una cosa o persona arriba, arrenca o prospera gràcies o a través d’una altra. El sentit literal el percebem castellà però el figurat s’ha ficat pertot en l’estàndard.
S’ha ficat, fins i tot, al butlletí de l’IEC, que al número 90 ens diu que la Societat Catalana de Biologia va recuperar les activitats “de la mà de Josep Alsina i Bofill”; al 109 ens convida a fer una passeig “de la mà d’un historiador de l’art”; i al 111 ens informa que l’escoltisme s’iniciava el 1907 “de la mà de Baden-Powell”, i n’hi ha més.
Si és un ús tolerable seria bo incloure’l al DIEC. Ara mateix només el recull el D62, que a l’entrada mà ens diu que de la mà vol dir guiat per. També podem optar per condemnar-lo, però, llavors, se’ns gira molta feina.