Gràcies a Canal+ hem pogut veure l’última temporada de la sèrie Louie. Louie, pels que encara no la coneguin, és una sèrie nord-americana escrita, dirigida, produïda i protagonitzada pel còmic Louis C.K. L’originalitat rau en el fet que s’interpreta a ell mateix. Aquesta última temporada és la més autobiogràfica de totes i certament té un punt de psicoanàlisi i fins i tot de catarsi. És com si Louis C.K. intentés espantar certs fantasmes del passat per poder-se perdonar a ell mateix. És la vida de qui fa el que pot. La comèdia és una excusa per endinsar-nos en la seva part més dramàtica.
La virtut de Louie és que aquesta mena de biopic transmet una enorme veritat. És com si estiguéssim veient un documental, com si desaparegués el filtre de la ficció i l’espectador es convertís en un voyeur, immiscint-se en els seus instants més íntims. Exposat a la sinceritat i a la nuesa de les emocions, l’espectador pot arribar a sentir-se incòmode.
Louie és un còmic que viu a Nova York i treballa fent monòlegs. És un pare separat amb dues filles que mai no l’hi posen fàcil. Louie intenta fer riure a la feina, procura educar les nenes i lluita d’una manera maldestra per aconseguir estabilitat emocional. El nivell interpretatiu dels personatges (fins i tot de les dues nenes) és tan alt i autèntic que et fan pensar que no saben que hi ha una càmera gravant-los. És una sèrie valenta perquè juga amb la inestabilitat de la vida real: els capítols s’assemblen poc entre si. Tan aviat passem dos episodis en un flash-back d’infantesa com s’inicia una relació sentimental amb una veïna. Impressiona sobretot l’austeritat de la gravació: fuig de les convencions cinematogràfiques per mostra-ho tot com un documental de baix cost. Les escenes més afectuoses o de sexe estan absolutament mancades d’esteticisme i busquen la improvisació més rudimentària. No són boniques, però són realistes.
És la vida domèstica sense artificis, en la qual tenen un paper importantíssim les mirades, els silencis i el que passa a l’altre costat de la paret. Perquè els punts en què les sèries convencionals aturarien el relat perquè no hi ha acció, a Louie són els més valuosos perquè comença una nova escena. Louie dibuixa a la perfecció aquells moments d’impàs entre una vivència i una altra en què teòricament no passa res. Però sí que passa. Els personatges pensen i pateixen en solitari, no com a la televisió sinó com ho fem nosaltres quan som a casa. Tots ens reconeixem en els dubtes i l’ansietat vital de Louie.