De les protestes locals a la revolta global

FilòsofM’atreviria a dir que des del 1968 no hi havia hagut un període de revoltes tan universal. En el marc de l’ensorrament de l’URSS va haver-hi no només mobilitzacions sinó també guerres, com a Txetxènia i els Balcans, però eren les conseqüències del desenllaç de la Guerra Freda. Més tard, les Primaveres Àrabs varen ser explosions inesperades en diversos països, però localitzades en una zona geogràfica i que responien a un objectiu comú: lluitar contra les dictadures de la regió.

Ara les revoltes proliferen en llocs diversos i sense connexió directa entre elles, cada una amb els seus motius i raons locals, però amb algunes característiques comunes: esclaten per sorpresa, sovint amb un desencadenant aparentment insignificant; creen alta tensió als carrers amb mobilitzacions massives i amb respostes brutals de les forces de seguretat, i no tenen lideratges evidents amb els quals s’identifiquin.

Els desencadenants

Una pujada del preu del gasoil a França va desencadenar del no-res un moviment com els armilles grogues, allunyat de les habituals organitzacions polítiques (encara que alguns, en especial l’extrema dreta, han fet mans i mànigues per capitalitzar-lo), que ha mobilitzat durant un any centenars de milers de persones a la França interior (molta gent gran), que ha fet dels rond-points de les carreteres un nou escenari de la protesta i que ha dut violents aldarulls al cor de París (fins a sumar tres mil condemnats, més de tres-cents a presó). Senyals inequívocs que el malestar és gran i profund, que denoten l’aïllament de les elits parisenques (polítiques, mediàtiques i econòmiques) que no s’havien assabentat del que estava passant fora del seu món.

Però un terrabastall considerable s’ha donat també a Xile, que l’Escola de Chicago va escollir com a laboratori del neoliberalisme econòmic més radical, per una pujada del preu del transport públic que ha fet emergir les brutals desigualtats i ha escombrat la icona del capitalisme de l’Amèrica Llatina. I a Hong Kong un decret de la governadora que permetia extradir detinguts a la Xina Popular ha portat els joves al carrer en un violent conflicte que ha tingut el premi d’una aclaparant victòria electoral dels demòcrates. I que convida a preguntar-se quant de temps trigarà a perdre la paciència el govern xinès, que confiava que la majoria silenciosa li donés suport. I així successivament: el Líban, Colòmbia, l’Iraq, l’Iran i Bolívia estan encesos, mentre Europa reviu amb inquietud el retorn de l’extrema dreta i el rebrot dels nacionalismes que confirmen les frustracions de la globalització.

En un món d’acceleració informativa un incendi en tapa un altre, i contribueix així a la impunitat dels repressors. Sabem que passen coses per les imatges que ens arriben, però quan el foc s’apaga i les xarxes se n’obliden ens desentenem d’uns desenllaços aconseguits sovint a punta de pistola. No hi ha pausa en el carrusel informatiu ni per entendre el que passa. I així veiem com, a Bolívia, el frau electoral atribuït a Evo Morales blanqueja l’evident cop d’estat que el va desplaçar del poder. De la mateixa manera que ens perdem en el laberint libanès o que, una vegada més, els iraquians han de lluitar contra les imposicions exteriors amb Occident de testimoni mut. I tot plegat sense comptar els conflictes que no tenen dret ni a ser visibles un dia, com els que hi ha a la Xina amb minories com la uigur, que Pequín té sotmesa i aïllada del món.

Però, ¿es pot pensar que hi ha alguna causa comuna a aquesta desestabilització generalitzada? Podríem parlar d’un rerefons de malestar que salta fronteres: la sensació de despossessió que viuen molts ciutadans del món davant de les desigualtats i de l’acceleració del procés de globalització; la pèrdua de referents culturals, morals i polítics en un món en què sembla que tot es vulgui reduir a estadístiques econòmiques; la impotència d’uns estats cada cop menys sobirans, que la gent ja no sent seus; la desconfiança amb els que manen, la por a un futur incert en què tot canvia a un ritme que descol·loca el personal, i l’impacte d’unes tecnologies digitals que canvien els mecanismes de relació política, laboral i social.

Què volen?

I així les explosions de malestar esclaten en cadena i busquen reconeixement per sobre de tot, amb claus noves en la manera d’actuar i de mobilitzar-se, com si estigués començant a germinar una cultura política diferent, al marge dels partits i de les organitzacions tradicionals. Qui són? Què volen? Qui els mana? Falten rastres identificadors i això desconcerta esclats locals amb vectors globals, molt propi dels temps que corren, que anuncien un canvi d’època.

La història ens ensenya que, quasi sempre, després de la revolta algú ve a posar ordre. I que sovint els resultats són molt diferents del que la gent s’havia imaginat. El cas de les revoltes del 68 és evident. La seva paradoxal conseqüència va ser que, per les portes que es van obrir, es va colar la revolució neoliberal. La ciutadania viu en un present confús continu que genera desconcert i desemparament. El perill és que, mentre intentem entendre què està passant, les forces neofeixistes ja ho estiguin capitalitzant, en un moment en què les institucions democràtiques donen alarmants senyals de fatiga, desconcert i impotència.