Podem fixa prioritat: canviar Espanya

BarcelonaMitja hora abans d’arrencar l’acte, més de 3.000 assistents ja omplien el Pavelló de la Vall d’Hebron, que començava a tancar portes per contenir els centenars de persones que havien fet tard i s’acumulaven a l’exterior. A dins, les graderies bullien d’entusiasme molt abans que Pablo Iglesias accedís a la pista, enmig d’un núvol de seguidors que el petonejaven i de càmeres que l’enfocaven com podien. En pujar a l’escenari, l’auditori enfervorit va elevar encara més els decibels dels seus càntics, que només va interrompre quan el seu nou ídol va acostar-se als micròfons del faristol per iniciar el seu discurs. El mig somriure amb què rebia els afalacs de tota mena que li dedicaven transmetia el goig i la incredulitat de qui ha fundat un partit fa menys d’un any, no té representants en cap institució, però les enquestes el situen com a candidat a guanyar totes les eleccions.

Ahir el fenomen Podem mesurava el seu potencial a Catalunya. I, si s’ha de jutjar per la resposta obtinguda, la seva força està a l’altura de l’últim sondeig del Centre d’Estudis d’Opinió, que pronosticava la seva victòria en unes generals a Catalunya. No li va caldre assumir cap compromís en clau sobiranista -la gent que l’escoltava tampoc ho reclamava- ni desplegar cap proposta concreta per redreçar el rumb econòmic. El magnetisme del personatge, politòleg i habitual polemista de tertúlies televisives, va ser suficient per enlluernar una concurrència que semblava percebre-hi alguna cosa més que un polític: un redemptor cridat a fer net amb tots els que identifica com a responsables de les angoixes de les classes populars.

La seva intervenció -portava escrites unes notes que anava mirant de reüll sense entorpir la seva capacitat oratòria- va estar farcida de referències a noms i racons de Catalunya amb què se sent agermanat. Ja a l’inici va invocar la ploma de Manuel Vázquez Montalbán, a qui va definir com un “precursor” de la filosofia que inspira Podem, en haver afirmat que “tothom pot ser subjecte de la història del canvi”.

Esmena a Zapatero

Un cop picat l’ullet a la Barcelona que recorria Pepe Carvalho en les novel·les de Vázquez Montalbán, va descarregar una bateria de missatges que -així ho va advertir- esdevindrien els titulars del dia. D’entrada, va voler enterrar qualsevol comparació amb el José Luis Rodríguez Zapatero del 2003, aquell que per donar un cop de mà a Pasqual Maragall camí de la Generalitat va proclamar solemnement que donaria suport a la proposta d’Estatut que sortís del Parlament. “No he vingut a Catalunya a prometre res a ningú a canvi de vots o favors”, va sentenciar, en una esmena a l’“ apoyaré ” que després Zapatero va obviar.

Un dels que havia vingut a escoltar ahir Iglesias era precisament Maragall, rebut pel públic amb una ovació. La sensació és que a les graderies ahir s’hi havien donat cita molts dels que temps enrere s’acostaven als mítings socialistes quan Felipe González venia a Catalunya a passar el rasclet. A part del recurrent “Sí, es pot!”, alguns dels eslògans corejats ahir -sempre en castellà- situaven el PP en el punt de mira. Paral·lelament, les al·lusions a Artur Mas i el seu “viatge a Ítaca” generaven xiulades d’alta intensitat. En un exercici d’equidistància, Iglesias va arremetre contra dos dels dimonis de Podem: “Us prometo que a mi no em veureu abraçar-me ni a Mariano Rajoy ni a Artur Mas”. Un dard enverinat adreçat a la CUP -competidora directa de Podem pels vots de l’esquerra rupturista- després que el seu portaveu al Parlament, David Fernàndez, es fongués en una abraçada amb el president de la Generalitat el 9-N.

Justament la CUP li havia adreçat divendres una carta oberta en què l’emplaçava a anar més enllà d’una defensa genèrica del dret a decidir i comprometre’s a promoure un referèndum d’autodeterminació. Iglesias va escapolir-se’n. No és aquest el debat que li interessa. Per fer realitat el miracle que li auguren les enquestes està convençut que ha de fer decantar l’agenda política cap a l’eix social i erigir-se en abanderat de les classes populars enfront d’una oligarquia que “no té més pàtria que els seus diners”.

Ni Jordi Pujol ni Rodrigo Rato

Al canell, ni polseres amb la bandera espanyola ni polseres amb l’estelada: “No m’importen les polseres, m’importen els comptes bancaris. I els que tenen comptes bancaris a Suïssa o a Andorra són traïdors al seu poble”. “Es diguin Jordi Pujol o Rodrigo Rato”, va reblar. Sí que va pronunciar-se altre cop a favor del dret a decidir -“per descomptat”, va dir-, però per “decidir sobre totes les coses”, principalment per determinar si el que cal és “perseguir els evasors fiscals i no els que no poden pagar la hipoteca”. Iglesias va deixar clar que no vol que “Catalunya se’n vagi”, tot i que va admetre que “la casta espanyola ha insultat els catalans” i “no ha entès que Espanya és un país de nacions”. Just abans que parlés Iglesias, la secretària de plurinacionalitat de Podem, Gemma Ubasart, ja havia resumit la posició del seu partit davant el debat sobiranista: “No som ni unionistes ni independentistes, som demòcrates”.

La prioritat ara és engegar un “procés constituent” a tot l’Estat que derroqui la “casta”, sigui del territori que sigui. Iglesias proposa aparcar el pols Catalunya-Espanya per una dialèctica de classes, que alineï els menys afavorits, ja siguin de Nou Barris o dels districtes obrers de Madrid, enfront dels rics: “Sóc de Vallecas i em sento com a casa quan sóc a Cornellà o a l’Hospitalet”. Per això va fer una crida als catalans a sumar-se a la mobilització ciutadana que Podem prepara a Madrid per al 31 de gener, “per dir-los als que governen, a Madrid i a Barcelona, que el seu temps s’ha acabat”.

Avui Iglesias seguirà a Barcelona, on es reunirà amb Ada Colau, cara visible de Guanyem. El líder de Podem explora una xarxa d’aliances de cara al primer embat electoral: les municipals del mes de maig.

La CUP repta Iglesias a fer un referèndum

La contundència amb què Pablo Iglesias va dir ahir que “mai s’abraçarà ni amb Rajoy ni amb Mas” va ser replicada amb ironia des de la CUP. El diputat de la CUP al Parlament David Fernàndez va sentir-se al·ludit i va enviar a Iglesias una “abraçada sincera i sencera” via Twitter. Des del compte de la CUP van sumar-se al gest d’afecte i van reptar el líder de Podem a “comprometre’s” amb la celebració d’un referèndum per la independència. El creuament de piulades va seguir: Iglesias va enviar una abraçada a Fernàndez, a qui va definir com a “exemple i referent”.