En euros, no en tinc ni idea; ni tan sols de si hi ha hagut algun intercanvi econòmic a canvi de l’exclusiva. Però sí que hi ha un preu innegable, pagat per El Mundo i que s’expressa en quilos de maquillatge periodístic. Perquè la peça dóna el micròfon al noi i, au, permet que les vagi deixant anar de l’alçada d’un campanar. Pregunta: “Què li encarregaven des de la Moncloa?” Resposta: “Solucionar el problema que té Espanya amb Catalunya”. O bé: “Què li encarrega la casa reial?” Diu ell: “Que a Doña Cristina se l’exculpi del procés en què està ficada”. No es moca pas amb mitja màniga, aquest noi de 20 anys que sembla homenatjar Astrud, de quan cantaven allò de “ Hay un hombre en España que lo hace todo ”. Altres hits són quan l’entrevistat denuncia que ha patit tortura psicològica per part de la policia que el va detenir i resulta que el turment va ser impedir-li anar al lavabo... durant quatre hores. El relat és prou passat de voltes perquè el lector se’l miri amb les celles més que alçades, levítiques. Però el diari li segueix el joc i omet publicar una contextualització essencial. Que el noi pateix una “florida ideació de tipus megalomaníaca”, en paraules d’un informe mèdic forense que, setmanes enrere, El Mundo es complaïa de citar en un titular, en una crònica, per cert, plena de remarques (“el xaval”, “imberbe negociador”, “el jove rematava els seus deliris”, “declaració amb ribets d’innegable pintoresquisme”, etcètera) del tot absents en l’entrevista d’ahir. Entenc que aquest és el preu que ha pagat el diari: declaracions a canvi de restitució pública. No és només en la informació política que els diaris es despisten per posar-se al servei de les fonts abans que dels lectors.