Portes giratòries sota la pressió de la transparència
Hi ha unes 30.000 persones que fan lobi a Brussel·les, moltes de les quals abans formaven part del sistema
Periodista / Experta En La UeAlber & Geiger és només una de les moltes firmes de lobi que hi ha a Brussel·les. A la seva pàgina web presumeixen de comptar amb “antics funcionaris, líders polítics i advocats d’alt nivell de la Unió Europea” que garanteixen el coneixement de primera mà de les institucions i una agenda de contactes que ara fan servir des de l’altra banda de la porta giratòria. És la lliga dels grans fitxatges a la segona capital del món en nombre de lobistes per metre quadrat. La primera és Washington. Però, a diferència dels Estats Units, la transparència en el sector de les influències polítiques a Brussel·les continua sent voluntària i opcional. Unes 12.000 entitats, associacions, empreses i governs regionals s’han apuntat, de moment, al registre de lobis de la Comissió. No hi són totes (hi ha unes 30.000 persones fent lobi a Brussel·les) i les xifres de despeses que declaren tampoc han de ser veritat. Però la pressió sobre les institucions europees per regular obligatòriament el sector és cada vegada més efectiva.
Hi ha un abans i un després del cas Barroso. El controvertit fitxatge, l’estiu del 2016, de l’expresident de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, per Goldman Sachs -l’entitat enfangada per les pràctiques abusives de la crisi financera i pel maquillatge, a principis dels 2000, dels comptes públics grecs- es va convertir en el símbol de la crisi política i de credibilitat que afectava el projecte europeu. Era l’estiu del referèndum del Brexit i d’un Donald Trump en campanya electoral, i la falta d’ètica de l’expresident de la Comissió va alimentar encara més un euroescepticisme cada vegada més potent a les urnes.
La seva etapa al capdavant de l’executiu comunitari ja havia estat marcada per la connivència amb el tràfic d’influències. La meitat dels comissaris del seu primer mandat van fitxar directament per bancs, companyies aèries i d’assegurances o consultories i grups de pressió quan van deixar el càrrec.
El ja expresident Barroso es va veure obligat a assegurar al seu successor, Jean-Claude Juncker, que s’abstindria de fer lobi a les institucions comunitàries, i el polític luxemburguès va preferir enterrar l’escàndol sota les catifes de la Comissió i autoritzar el fitxatge del portuguès. No havia passat ni un any d’aquesta suposada promesa que Barroso va ser enxampat en un hotel al costat de la seu de la Comissió entrevistant-se amb el comissari de Treball, Jyrki Katainen.
Relacions a llarg termini
El nombre de lobistes de luxe, encara que s’emportin els grans titulars, és limitat a Brussel·les. Hi ha una “burocràcia estable i ben pagada que no és tan procliu a canviar de feina”, explica el professor de la University College de Londres David Coen, un dels acadèmics que més han estudiat els grups de pressió a la UE. L’estratègia més efectiva, segons Coen, no és tant el fitxatge de polítics d’alt nivell com l’establiment de relacions a llarg termini, “invertir en confiança i reputació a llarg termini” per obrir les “portes corredisses” que garanteixin l’accés a persones clau que, com molts lobistes, seran allà durant molts anys.
La influència a Brussel·les s’exerceix sobretot de manera més soterrada. Sobretot a través dels comitès d’experts i representants sectorials que formen part dels equips que redacten els esborranys de les propostes legislatives de la Comissió Europea. Entre el 70% i el 90% de la legislació que hauran d’aplicar els estats membres s’ha decidit a la capital comunitària. El gran gruix d’aquestes lleis, a més, s’aprova pràcticament sense debat polític ni gaires esmenes. Gairebé en un 80% dels casos la legislació passarà tal com ha sortit redactada per aquests comitès de tècnics que, en realitat, són el terreny més opac del lobisme comunitari.
Els funcionaris de la representació permanent dels Països Baixos davant la Unió Europea van mantenir més de 500 reunions amb lobis a Brussel·les entre el juny del 2017 i el 2018. El 73% de les trobades van ser amb representants empresarials i només el 15% amb ONGs i sindicats. L’holandesa és una de les poques ambaixades que fan públiques aquesta mena de trobades. En la majoria dels casos, les reunions per influir en els ambaixadors que negociaran al consell de la Unió Europea en nom de cada estat membre es fan sense cap obligació de transparència.
El lobi empresarial també domina el terreny de joc del Parlament Europeu, on representa el 60% de tots els grups d’interès que intenten influir en l’Eurocambra. A la Comissió, l’alemany Günther Oettinger i l’espanyol Miguel Arias Cañete figuren entre els comissaris que més reunions han mantingut amb representants corporatius dels seus països.
El lobi de les grans empreses
Què passa quan els governs exerceixen de lobistes de les grans multinacionals del seu país? Un informe publicat fa poques setmanes per l’ONG Corporate Europe, que audita el poder dels lobis a Brussel·les, denuncia “la relació simbiòtica” entre els governs de la UE i les grans multinacionals dels estats membres, fins al punt que “l’interès corporatiu s’ha convertit en sinònim de l’interès públic estatal que aquests governs defensaran en les reunions comunitàries”. El cas més flagrant, segons aquesta organització, és el poder d’influència de la indústria automobilística alemanya sobre la classe política del seu país i sobre la legislació europea per retallar les emissions contaminants dels cotxes.
Mercedes-Benz, Audi, Porsche i BMW van esponsoritzar gratuïtament tots els vehicles oficials de les presidències rotatòries de la UE des del 2012 mentre es negociava la directiva. Volkswagen va ser durant molts anys el fabricant alemany que més diners i personal va invertir per fer lobi a la capital comunitària. Però l’escàndol del Dieselgate, com se’l coneix a Brussel·les (la manipulació de les proves d’emissió dels cotxes dièsel), va acabar deixant en evidència tant la companyia automobilística com les institucions europees per la seva connivència en el frau.
La influència de
la Xina a la UE
La influència econòmica que Pequín va desplegar durant els pitjors anys de la crisi financera a Europa és una de les tres potes de la implantació xinesa a la UE. Segons un estudi de dos centres alemanys, Mercator i l’Institut Públic de Política Global, la influència xinesa a Europa s’estén a les elits polítiques, els mitjans de comunicació i les organitzacions civils: des del lobi tradicional a experts i funcionaris fins al finançament de centres de recerca. L’informe diu que antics diplomàtics francesos i alemanys estan a sou de la Xina per influir en els seus governs. Les crítiques a les violacions dels drets humans del règim xinès fa temps que van caure de la taula de negociacions bilaterals, i ara aprovar qualsevol posicionament crític de la UE respecte a la Xina s’ha convertit en una missió impossible.