ABANS D’ARA
Efímers30/09/2014

J. S. Pons: record d’una visita a Illa

De Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921 - Barcelona, 2010) a Serra d’Or (IV-1963). Avui fa quatre anys de la mort d’aquest crític, una voluntat cultural catalana que no volia perdre el Nord.

Joan Triadú 1963
i Joan Triadú 1963

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsRecord d’Illa del Tet, a l’estiu madur i fulgurant del jardí del Conflent, camí de Prada, al fons el Canigó. ¡Quina precisió en les coses, el simple objecte, la porcellana, el paper d’un gravat de Mallol, la branca que pesa de fruita! Hi ha una profunda frescor dins la casa, gran, amb vidres clars, noblesa de fustes del país i olor de menja tendra. Passa, travessa cap dins la gran serenor esponjosa del defora. Quan pugem fins al despatx, a la finestra, que és al davant, resta emmarcada pel voler d’uns límits nostres aquella extensió que fins al Pirineu entrevèiem des de baix. Així, la poesia d’aquest robust ancià que ens acompanya, Josep Sebastià Pons, se m’explica de cop i volta, com no se m’havia presentat mai. No n’hi ha prou del llibre, no n’hi ha prou de la conferència o de la conversa: cal veure l’home a casa seva, ni que sigui en el gest d’indicar-vos que us assegueu. Cal veure què li queda darrera el cap quan s’asseu, cal veure-li la mirada tranquil·la sobre els objectes familiars, en el costum i en el repòs dels anys, quan se sap com pesa cada cosa i on es queda la pols i d’on se’n va, i quin relleix és aspre d’un cantell. Això també és ésser poeta. Centrar una casa al volt, com plantada essent-hi ell i coberta sota la seva mirada sempre jovenívola. Després, fer-hi entrar el que hi ha fora: agafar-ho i ordenar-ho i acostumar les coses insensibles a la idea de la mort. [...] ¿És així com ha escrit aquest home els seus millors versos? La vida no deu tenir moments de pau més inefables que els de la grisa desaparició del present i d’una presència, qualsevulla, durant la gestació d’un poema. Llavors és hora d’abocar-se a la finestra. Per a ell no passa ningú, no es mou res, el món ni respira. Què hi fa que hi hagi el temps i que s’escoli l’hora, si tot existeix per un pur consentiment! [...] Josep Sebastià Pons, d’obra intacta, vàlida, estricta, és un poeta “ romànic ” que té mil anys, sota la mateixa branca, dins la mateixa casa, esperant la mateixa terra medieval i tendra, llindar d’una pàtria. [...]