L’hora del Carajillo Party?
El PP ha covat una facció i partits com Vox que ara poden passar-li factura
HistoriadorAquest gener s’ha presentat Vox, un partit promogut per dissidents del PP que té entre els seus líders l’exeurodiputat Aleix Vidal-Quadras, Santiago Abascal (president de la Fundación para la Defensa de la Nación Española) i José Antonio Ortega Lara (funcionari de presons que va patir un llarg captiveri a mans d’ETA). Segons el manifest fundacional, defensen la unitat de la nació espanyola, recuperar protagonisme internacional, regenerar la política, abolir les autonomies, establir un poder judicial veritablement independent i promoure la “cultura de la vida i la família”.
La constitució de Vox dibuixa una tendència de fons significativa: que el PP a l’oposició ha fet bandera de temes que li han permès mobilitzar amplis suports com ara la lluita contra la política lingüística de la Generalitat i la política antiterrorista de José Luis Rodríguez Zapatero i que, en assolir el poder, està tenint problemes per retenir-los.
En aquest sentit, qui primer va fer rendible a les urnes la denúncia de la política lingüística de la Generalitat va ser el mateix Vidal-Quadras quan liderava el PP català. Va assumir un espanyolisme bel·ligerant i d’exacerbat antinacionalime que va atorgar al PP els millors resultats a Catalunya en les eleccions al Parlament del 1995 (13% dels vots) en captar sufragis d’indrets tradicionalment abstencionistes i de predomini de població procedent de la immigració i castellanoparlant. Però el 1996 José María Aznar va apartar Vidal-Quadras de la direcció en pactar amb Jordi Pujol i va deixar orfe de lideratge el nou electorat que havia atret.
Del vidalquadrisme a C’s
L’eclosió de Ciutadans als comicis autonòmics del 2006 hauria reflectit com una part substancial d’aquells votants van trobar en aquest nou rètol un pal de paller. Així sembla deduir-se del fet que la suma de vots de C’s i el PP va ser aleshores de 403.046 vots (13,6%) i 17 escons, un balanç quasi idèntic als 421.000 vots del PP vidalquadrista del 1995. Alguns analistes, a més, han apuntat que els vots sumats per les sigles en llocs com Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Cornellà de Llobregat, Reus o Tarragona eren quasi els mateixos que va obtenir Vidal-Quadras.
En suma, als anys noranta el PP va ser capaç d’atreure un electorat antinacionalista català ideològicament transversal, però no de retenir-lo, de manera que posteriorment va esdevenir la palanca de C’s. Vidal-Quadras, en deixar ara el PP, ha assenyalat a Mariano Rajoy que la decisió de forçar-lo a retirar-se del lideratge del partit a Catalunya el 1996 va ser “un greu error estratègic” i no li ha faltat raó.
A més, l’èxit de C’s va animar la seva emulació. Així, el 2007 a Euskadi es creava Unió, Progrés i Democràcia (UPyD), liderat per Rosa Díez. D’aquesta manera, la perifèria catalana i basca havien generat dos nous partits que han fet bandera de la defensa d’una identitat espanyola que veuen amenaçada i de l’antiestablishment. Ara Vox també ho fa, tot i que s’ubica clarament a la dreta (a diferència de C’s i d’UPyD, que es reclamen progressistes) i reflecteix igualment aquesta perifèria espanyolista que se sent abandonada pel PP, com ho acredita el fet que els seus dos rostres públics siguin un basc, Santiago Abascal, i un català, Vidal-Quadras. I és que una cosa és clamar contra el “separatisme” o el “nacionalisme obligatori” des de Madrid i l’altra fer-ho des de Barcelona o Bilbao, on el compromís polític i emocional és més gran.
No obstant això, Vox reflectiria una segona tendència política: que Rajoy lidera un gir dretà del PP que pot resultar-li molt costós. Aparentment, cerca satisfer el seu electorat més conservador, com testimonien les lleis sobre l’avortament i l’ensenyament o la negativa a dialogar sobre la consulta. Tanmateix, no agrada prou ni al sector més dur que lidera Aznar ni als partidaris de propostes radicals, als quals respon Vox. En aquest escenari, Rajoy pot quedar presoner de l’ala dretana del PP i perdre el vot moderat. Com?
Un Tea Party a l’espanyola
Des que el 2008 va sorgir el Tea Party als Estats Units, diversos mitjans espanyols han especulat sobre l’eclosió d’un Carajillo Party, en al·ludir a un fenomen autòcton similar. Doncs bé, ara podríem assistir al seu infantament, en dibuixar-se un nebulós moviment dretà (que inclouria des de Vox a l’aznarisme) amb prèdica entre àmplies bases del partit i capaç d’esdevenir un poderós grup de pressió que condicioni l’actuació de la cúpula popular. En definitiva, el PP pot passar una onerosa factura política al PP.
