L'Estat negarà el dèficit fiscal català a les seves noves balances
La fórmula que ultima Ángel de la Fuente justifica el saldo negatiu per la renda més alta dels territoris rics
GironaLa presentació que va fer ahir l'economista i investigador a l'Institut d'Anàlisi Econòmica del CSIC Ángel de la Fuente, en unes jornades d'economia pública a la Universitat de Girona, probablement hauria tingut una repercussió ínfima fa una setmana. Va ser llavors, però, quan el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, va fer pública la seva intenció d'enterrar el model de balances fiscals clàssic i substituir-lo per un de nou que dificulti que l'independentisme català n'utilitzi els resultats per denunciar greuges territorials. De la Fuente, que ja fa temps que intenta rebatre l'argument del dèficit fiscal, és l'encarregat d'idear aquest nou mètode de càlcul i, ahir, enmig d'una atenció mediàtica inusual, en va esbossar les parets mestres, tot i que va evitar avançar-ne els resultats.
Una nova presentació de les balances clàssiques
L'economista va deixar clar que no té la intenció d'eliminar les balances fiscals, sinó de "donar tota la informació que hi ha al darrere". Així, en lloc de presentar les tres dades que es feien públiques fins ara -recursos que surten d'un territori, recursos que hi tornen i diferència entre una quantitat i l'altra-, el nou mètode n'exposarà unes 350. Permetrà consultar a quines despeses de cada territori es destinen els ingressos de cada territori, tot i que aquestes dades s'agruparan en "vuit o deu" categories per fer-ho comparable. Des d'aquestes dades, però, es podran calcular les balances clàssiques.
Objectiu: iguals recursos per oferir iguals serveis
En essència, l'objectiu del sistema de comptes públics territorialitzats -així anomena De la Fuente les seves balances- és observar si tots els territoris disposen dels mateixos recursos per habitant per oferir serveis bàsics. Per tant, farà el càlcul amb el mètode del flux del benefici, que no territorialitza les despeses que en teoria beneficien tot l'Estat encara que s'ofereixin en una comunitat en concret, com és el cas dels ministeris, les ambaixades, l'exèrcit o la monarquia. A més, realitzarà els càlculs necessaris per homologar les dades amb el supòsit que totes les comunitats tenen les mateixes competències i que els seus habitants paguen els mateixos tipus fiscals en els impostos comuns -estatals i cedits-. Així, Catalunya no apareixerà com a sobrefinançada tot i rebre més recursos per gestionar competències pròpies com la policia o les presons.
La conclusió és que paguen els ciutadans més rics
A l'hora de presentar les dades, De la Fuente es proposa diferenciar les despeses que són territorialitzables i les que no. Les primeres serien les que depenen del sistema de finançament o de les decisions del govern espanyol i, les segones, les relacionades amb la redistribució de riquesa de rendes altes a baixes, en forma de pensions o prestacions d'atur, per exemple. Segons la informació de què disposa, l'economista va avançar que dos terços dels fluxos fiscals entre comunitats són del segon grup i, per tant, no hi dóna importància. "Que paguis més impostos no vol dir que facis un esforç fiscal més gran, sinó que ets més ric", va etzibar. Per contra, creu que l'altre terç s'hauria de repartir equitativament per oferir arreu despeses similars en educació o sanitat.
El País Valencià en surt malparat i Catalunya no
De la Fuente no va avançar els resultats exactes del mètode, tot i que sí que va avisar que "Catalunya no en surt especialment malparada". Pel que fa a la despesa territorialitzable, rebria un 99,6% de la mitjana estatal. "El gruix del saldo fiscal és simplement la redistribució de la riquesa", va afirmar, dotant de corpus teòric la tesi que qui paga impostos no són els territoris, sinó les persones.
Segons aquest mètode de càlcul, el dèficit fiscal català seria el que li pertocaria pel seu nivell de renda i els seus habitants ja podrien rebre ara uns serveis similars a la mitjana espanyola. És una fórmula, per tant, que fixaria com a permanents les transferències fiscals d'uns territoris rics a d'altres de més pobres, ignorant si les diferències d'ingressos es deuen a una riquesa espontània dels seus ciutadans o a una millor gestió dels recursos i a una capacitat més gran per incentivar l'economia. En tot cas, De la Fuente va afirmar que, pel que fa a la despesa territorialitzable, hi ha diferències que caldria resoldre més enllà de Catalunya. El País Valencià seria el territori més perjudicat pels fluxos actuals, però també ho serien Múrcia o Andalusia. A l'altra banda, ara en surten massa beneficiades Cantàbria, Extremadura o la Rioja, entre d'altres.
Un mètode que servirà per renegociar el finançament
La fórmula presentada per calcular els comptes públics encara és provisional. De la Fuente l'exposarà a altres experts en la matèria en un seminari al març, i a finals de mes o ja a l'abril farà públic el mètode definitiu i els resultats relatius a les finances del 2011. "Si agrada al ministeri, en farà un informe global oficial, i per ara estan contents", va dir.
Precisament, la negociació del nou sistema de finançament començarà a la primavera i probablement es farà a partir dels resultats d'aquests càlculs. "Si es fa com jo proposo, Catalunya i Madrid no es veuran gaire afectats", va avançar De la Fuente, insistint en la idea que, tot i que les balances clàssiques els atribueixen un alt dèficit fiscal, els seus comptes els situen com a territoris amb ingressos per càpita pròxims a la mitjana. Montoro mata així dos ocells d'un tret: justifica que no ofereixi més recursos a Catalunya i combat el discurs que en denuncia el dèficit fiscal.