El ‘pla Ortega’ per mitjans casernaris
EscriptorSota la confusió d’aquests dies hi ha un redisseny de l’Estat, el pla Ortega. El nacionalisme espanyol formula a principis del segle XX corrents més conservadors en les línies de Donoso Cortés o Maeztu i altres de més dinàmics representats per Azaña i Ortega y Gasset. Aquests dos últims concebien una nació espanyola orgànica i castellana. El corrent azañista, jacobí, creia en una nació de ciutadans homogenis formats per l’educació estatal, mentre que el d’Ortega, prussià, creia que la nació la construïa un estat capaç d’imposar-se a una població que assentiria i reconeixeria aquest poder. Finalment, la nació espanyola es va realitzar sobre la derrota del corrent azañista, però no va ser exactament el d’Ortega, com pretenia el seu deixeble José Antonio Primo de Rivera, sinó el dels militars africanistes que van instituir un llarg estat d’excepció.
Nació complexa
Després de la mort de Franco es va intentar institucionalitzar un projecte de nació. Contra el relat establert del que va passar, tan fals i tòpic, no es va tractar d’un pacte esquerra-dreta ni franquistes-antifranquistes. L’antifranquisme, és a dir, l’esquerra abans d’aparèixer el PSOE sorgit dels diners de les maletes del cas Flick, era molt feble i a la pràctica només va poder aspirar a ser legalitzat. El que es va pactar va ser una Constitució que dibuixava un model de nació complexa basada en un pacte de reconeixement d’Euskadi i Catalunya com a nacionalitats dins de la nació espanyola. En aquest capítol, el reconeixement es va estendre a Galícia en virtut del galleguisme polític i del seu Estatut d’Autonomia republicà.
El límit a aquest reconeixement el va posar el veritable tutor del procés, l’exèrcit: la junta de caps d’estat major va redactar ella mateixa l’article de la Constitució vigent que recull la indissoluble unitat d’Espanya. Quan parlen dels pares de la Constitució ens menteixen, perquè no eren pares, sinó fills. Els pares eren els que vigilaven i amenaçaven amb càstigs. Posteriorment, aquests pactes van ser conscientment pervertits amb el cafè per a tothom, la posterior Loapa i una continuada política recentralitzadora que ha arribat al paroxisme en aquests últims anys.
Campanya contra l’Estatut
La campanya de Rajoy contra l’Estatut i la seva política posterior va ser la que va conduir de manera sistemàtica a la reacció catalana i a una situació desesperada per no morir com a país. Ara Rajoy, com que no té límits democràtics, es disposa intervenir l’autogovern català, que va tornar de l’exili per ser segrestat dècades després. És democràticament monstruós i una humiliació que Rajoy i Sáenz de Santamaría -que van recollir firmes per tot Espanya contra els catalans i van recórrer l’Estatut, que van ser els que van iniciar el conflicte- pretenguin ara governar la Generalitat contra els catalans.
Però la voluntat impositiva de l’estat centralista i el seu caràcter autoritari queden expressats amb claredat tant en el discurs i el to del rei com en Sáenz de Santamaría i Rajoy: són les veus d’un passat espanyol que no se’n va. I tots els girs i justificacions per a l’acció d’estat de Rajoy amaguen el que es pretén, que no és sinó destruir el moviment cívic i el sobiranisme polític. Pretenen buidar i liquidar políticament Catalunya per deixar-la transformada en unes províncies vençudes, una altra autonomia sotmesa a Madrid. Després, això sí, hi haurà concessions, tant nominals com econòmiques, als vençuts.
Buidar Catalunya
Es dona per fet que l’etapa nascuda d’aquells pactes està acabada. En els pròxims mesos es tornarà a discutir una revisió constitucional que ens inclourà a tots, però serà una gran mentida. Es parlarà de federalisme i plurinacionalitat quan, en realitat, aquesta nova nació espanyola ja s’ha realitzat i es diu Madrid. El pla d’Ortega, una Castella prussiana impossible, s’ha realitzat a través d’una cort nacionalista i un estat autoritari. I qui l’ha realitzat curiosament no ha sigut l’audaç cabdill Aznar de la FAES, que el va argumentar i el va dissenyar, sinó l’astut i aparentment dubitatiu Rajoy. La crisi financera i la desfeta del model econòmic espanyol de fa uns anys van crear la circumstància històrica perquè s’accelerés un procés en marxa.
No es pot parlar del que anomenen “el problema català”, que en realitat és el problema d’Espanya, sense centrar-se en el paper de Madrid. Madrid és el que és evident però secret, el que és intocable, el que no es pot esmentar. Madrid és el tabú, per això s’embolica en una falsa invisibilitat. Qui constati això serà castigat, com la nena que va revelar la mentida del vestit nou de l’emperador. La deslleial i salvatge operació d’estat per buidar Catalunya de poder financer i engreixar la cort madrilenya ha aprofitat el conflicte polític per continuar el procés de concentració de l’Íbex madrileny. La desaparició de les caixes d’estalvis, la decapitació del banc basc, la continuada construcció d’una xarxa viària de carreteres i trens concentrada al centre de la Meseta, la traïció als interessos de la població de la Mediterrània obstaculitzant el seu corredor, l’oblit de les comunicacions de Galícia i el nord-oest... Tot és un disseny executat pas a pas al servei de la burgesia extractiva madrilenya i de les elits de l’Estat. Els patriotes de la rojigualda que agredeixen altres conciutadans defensen una identitat monàrquica contrària als seus propis interessos, creuen que es defensen a si mateixos però realment defensen els interessos de Florentino Pérez i d’altres.
Com que aquest pla ha trobat resistències a Catalunya, en aquestes jornades s’ha revelat el caràcter autoritari d’un Estat format per una monarquia antidemocràtica, un partit provadament corrupte i postfranquista, un PSOE liquidat moralment i políticament i uns mitjans de comunicació propietat de l’Íbex que són armes de destrucció democràtica. Realment, sota un estat on regeix la deslleialtat al servei d’una cort parasitària, Catalunya no pot existir com a país, no és viable ni tan sols econòmicament.