La piscina dels Ewing

Tinc un amic molt amic, gairebé un germà, que viu als Estats Units. Va marxar fa molts anys de Terrassa per treballar com a simple venedor d’una gran empresa tèxtil nord-americana i n’ha acabat sent el vicepresident. Dit així sona molt bé, és la història d’un triomfador, pensareu, però només ell sap el que li ha costat. Quan li dius que el seu cas és la demostració del Somni Americà et contesta que sí, que el Somni Americà existeix, però sempre que estiguis disposat a treballar deu hores al dia, sis dies a la setmana. Les vacances no sap què són. Només se’n recorda que existeixen quan jo li explico les meves. Fa catorze anys es va casar amb una texana encantadora i viuen a Dallas. Ells són el bon motiu que fa que vagi sovint a aquesta ciutat.

Dallas no és la capital política de Texas, aquest títol el té Austin, però n’és la capital econòmica. És una de les ciutats més riques del país, amb unes taxes de creixement altíssimes. El principal motor són les petrolieres de tota la vida i últimament les empreses de telecomunicacions. El govern local ha aconseguit atreure’n moltes gràcies a una política fiscal molt favorable. Es nota que hi ha diners perquè tot és més gran del normal: els edificis, les avingudes, els cotxes, les hamburgueses, les cerveses... fins i tot els mateixos ciutadans. L’únic que és petit, per no dir inexistent, són les voreres. No n’hi ha perquè no hi ha costum de caminar pels carrers. Dallas és la quarta ciutat més extensa dels Estats Units i ningú fa un pas sense agafar el cotxe. Qualsevol negoci que obre ha de comptar al costat amb un espai on puguin aparcar els cotxes dels clients que calculen que hi aniran. Econòmicament, doncs, és molt potent, però a nivell turístic s’ha de reconèixer que té pocs al·licients. El principal té a veure amb un assassinat, el del carismàtic president John Fitzgerald Kennedy.

Ningú marxa d’aquesta ciutat sense haver fotografiat el carrer on JFK va ser tirotejat ni sense haver visitat el Sixth Floor Museum, el museu que hi ha a la sisena planta d’un edifici d’obra vista. És el punt exacte des d’on Lee Harvey Oswald li va disparar. No sóc gaire amant de les conspiracions, però quan et situes exactament a la finestra des d’on apuntava Oswald, mires l’escopeta que va utilitzar i veus la distància que tenia fins a l’objectiu, costa de creure que tingués tanta punteria.

Dallas és l’escenari del magnicidi més famós de la història, però per a tota una generació de catalans també és una sèrie de televisió de TV3. Cada cop que sentim el nom de Dallas ens ve al cap el JR, el pendó de la Sue Ellen i la cara de tontos que ens va quedar quan vam saber que el Bobby no havia mort sinó que havia tingut un somni que havia ocupat els capítols de tot un any. Per això, la primera vegada que hi vaig anar a veure el meu amic, vaig voler visitar immediatament el ranxo de Southfork. Si sou dels que vau estar molt enganxats a la sèrie, us he de donar un consell: no hi aneu. Mira que jo treballo a la tele i sé que res del que es veu és del tot veritat, però és que en aquest cas la decepció és enorme. L’exterior del ranxo és l’únic que és igual al record que en tenies. De dins, en canvi, costa molt d’entendre que allò tan kitsch fos la casa senyorial dels Ewing. Però el pitjor de tot és la piscina. Aquella piscina on el Bobby i la Pamela s’estimaven. Aquella piscina on el JR trobava ofegada una de les seves amants. Aquella piscina que semblava olímpica. Aquella piscina que creies que era el paradís a la terra... és la més petita i tronada que hagis vist mai a la vida.