Una pilota de quatre quilos

Sort que aquest estiu la selecció del Brasil ha jugat un Mundial de futbol perquè si arriba a ser un campionat de pilota mesoamericana estarien tots morts.

La cultura maia ja va inventar fa més de dos mil anys un joc en què dos equips s’enfrontaven en un terreny de joc amb una pilota, però llavors no s’hi jugaven un trofeu, s’hi jugaven la vida. Vaig assistir a una recreació d’un partit d’aquest, diguem-ne, esport, a Chichén Itzá, a la Riviera Maya. No és gens clar quines eren les regles ni com s’hi jugava exactament, però orientant-se amb els gravats i les escultures de l’època han reproduït com devia ser i n’han fet un espectacle turístic. Segons aquesta interpretació, els jugadors no tocaven la pilota ni amb el peu ni amb la mà, ho feien amb el maluc, cosa que complicava en gran mesura el control de la pilota. El maluc té gràcia quan el mous per ballar un rock’n’roll, però intenteu jugar-hi a pilota i us recordareu de tots els avantpassats del maia recargolat que va inventar-s’ho. Devia ser una qüestió més de sort que de precisió que la pilota acabés passant per l’interior d’una anella de pedra que sobresortia d’una paret. Però no era l’única complicació: la pilota era de cautxú massís i podia arribar a pesar quatre quilos. O sigui, més que una pilota era una pedra que botava. Guanyar no era gens fàcil, però imagino que s’hi devien esforçar molt perquè els perdedors eren sacrificats als déus. Més que un joc, doncs, era un ritual. Hi ha constància que els maies hi van jugar durant 3.000 anys i allà els agrada dir que és l’origen del futbol, tot i que els anglesos no hi estan gaire d’acord.

Les ruïnes de Chichén Itzá són un dels grans atractius de la Riviera Maya. Val molt la pena la visita i, sobretot, poder contemplar in situ la piràmide de Kukulcán, que és un exemple prodigiós dels avançats coneixements astronòmics que tenien els maies i que aplicaven a l’arquitectura. També m’atreviria a dir que és imprescindible anar a la ciutat emmurallada de Tulum, unes altres ruïnes maies sobre una platja de sorra blanquíssima i davant d’un mar que devia inspirar a qui va inventar el color turquesa. Si voleu més exotisme, també us podeu banyar en un cenote, que és una mena de pou immens d’aigua dolça que s’obre enmig de l’espessa vegetació.

Però totes aquestes meravelles no les veuran la gran majoria de turistes que van de vacances a la Riviera Maia. La gran majoria entraran en un hotel de “tot inclòs” un dilluns i en marxaran al cap d’una setmana i només hauran vist la platja. No havia estat mai en un hotel d’aquests i allà m’hi vaig estrenar. No és el meu concepte preferit d’hotel, però he de reconèixer que ho saben fer molt bé perquè et sentis el rei del mambo. Això sí, en comptes de corona, et posen un braçalet. Si heu de triar, per cert, aneu a Playa del Carmen, és més tranquil i paradisíac que Cancún.

A Playa del Carmen precisament vaig banyar-me amb un dofí. No va ser al mar lliure, no vaig tenir tanta sort; va ser en unes piscines especials pensades per als turistes que no aniran a Chichén Itzá. El dofí és un dels animals més intel·ligents que existeixen. El primer que fa és posar-se davant teu i quan neda al teu voltant estudia quant peses i quines mides fas. Un cop ho té clar comença a jugar: t’empeny els peus amb el morro, t’arrossega agafat a la seva aleta, et passa per sota de les cames, et fa ballar... És realment molt impressionant. Només em va desconcertar una cosa. Un dofí no és un peix però fa una olor de peix que tomba d’esquena.