Un perruquer inestable que va trobar aixopluc a la mesquita

SabadellIntrovertit, acomplexat i desorientat. Antonio Sáez Martínez -considerat un dels presumptes caps de la cèl·lula jihadista desarticulada dimecres a Catalunya- era, segons el seu entorn més pròxim, un pou d’inseguretats. Va arribar a Sabadell quan era un nadó. La família, que vivia a Granada, va decidir encetar una nova etapa a la capital del Vallès Occidental. Eren els inicis de la dècada dels 70 i es van instal·lar al barri de Can Rull, una zona obrera, on continuen vivint. S’hi van criar tant Sáez com el seu germà i la seva germana. Va estudiar a l’escola del barri i, acabada l’EGB, va decidir fer un curs per formar-se com a perruquer.

Tenia tan clar el seu futur professional que amb només 20 anys ja va obrir la seva primera perruqueria amb un soci que li havia presentat la família. Van comprar un local a la plaça Espanya. Com que en poc temps el negoci va anar agafant volada, es van animar a ampliar-lo i a obrir un segon local, aquest cop a Via Aurèlia. De dimarts a dissabte la seva vida era rutinària: anava de la feina a casa i els caps de setmana, com qualsevol jove, els dedicava a sortir de festa. “A la feina era complidor; el problema va ser que no va saber madurar”, explica a l’ARA el seu entorn. Per perdre la timidesa -sobretot a l’hora d’establir una relació sentimental- va utilitzar com a via l’alcohol. Primer va començar a beure els dies que tenia festa i, amb el temps, en va anar incrementant el consum i la freqüència, fins que la beguda es va “convertir en un problema”. Amb el suport d’amics, va decidir encarar l’addicció. El tractament, que anava acompanyat de medicació, el feia des del centre d’atenció primària del barri: “No sempre recordava prendre’s la medicació i això feia que recaigués”. De mica en mica el negoci va anar punxant i la seva situació econòmica va empitjorar. La majoria del seu sou el destinava a pagar les hipoteques de les perruqueries. Per això, el 2004 un amic li va proposar sol·licitar un dels 36 pisos de lloguer de protecció oficial que havia construït l’Incasòl al carrer Plini el Vell, a prop d’on vivien els seus pares. En el sorteig li va tocar el 3r 4a, l’habitatge on els Mossos d’Esquadra el van detenir dimecres. El consum d’alcohol no va minvar i, en poc temps, hi va incorporar el de drogues. Això va provocar que acabés perdent els pocs amics que tenia, i també la feina, ara fa quatre anys. “Es va quedar sol. Va perdre el nord”, expliquen els que el coneixen.

Desubicat, va trobar l’islam. Però la conversió va anar acompanyada de radicalització. Fins llavors mai havia mostrat interès per cap creença. Va començar a visitar la mesquita de Terrassa del carrer Pearson i en pocs mesos va canviar d’aspecte: es va rapar els cabells i es va deixar una barba cada cop més llarga. Va substituir els texans que utilitzava habitualment per un altre vestuari. La mesquita va ser el seu refugi -fins al punt de convertir-se’n en un dels màxims responsables- i les oracions la seva obsessió. “En més d’una conversa maleïa Occident”, diuen. En els seus desplaçaments a Terrassa solia anar acompanyat per dos veïns del mateix bloc de pisos on vivia. Tot i que mai se li havia conegut cap relació de parella, fa dos anys va verbalitzar la intenció de tenir dona i li van “presentar” la Zhour, una marroquina que no tenia la situació legalitzada i que era força més jove que ell. “Li vam dir que acabaria malament i així ha sigut”, lamenta l’entorn.