La pell de brau
EscriptorPer a algú com jo, contrari al nacionalisme i els seus plantejaments d’exclusió i essencialisme, ja és mala sort que hagi passat la major part de la meva vida entre dos nacionalismes: l’espanyol i el català. Espero que ambdues forces trobin una solució raonable que permeti que Catalunya continuï formant part de l’estat espanyol durant molt de temps; però no hi ha dubte que, passi el que passi, el mateix horitzó del 9 de novembre és una frontera.
Una frontera que ens obliga a pensar en quin país hi ha més enllà. És un país -sorpresa- sense un discurs fort identitari. El del Tricentenari, liderat per teleperiodistes, no ha tingut prou sentit ni força. La terrible gestió que ha fet CiU dels intents de recuperació de l’anomenada memòria històrica que va fer el PSC ha invalidat un possible retorn als valors republicans i antifranquistes. Els llibres més venuts han sigut Victus, una reconstrucció dramàtica escrita originalment en castellà, i volums de no ficció firmats per economistes i, novament, per teleperiodistes. La recent censura de Quim Torra, director del Born, de la performance dels artistes Álex Giménez i Jorge Rodríguez-Gerada despulla l’emperador: segurament Nonument, l’exposició del Macba, ha estat l’única plataforma que ha convidat a pensar seriosament què està passant. I el primer gest que s’hi ha tingut ha sigut de rebuig.
La caiguda de Jordi Pujol ens ha deixat orfes, sobretot, de paraules. Hem de tornar a pensar si català és tothom qui viu i treballa a Catalunya, i vol ser-ho. Hem de qüestionar-nos si l’obra de Paco Candel, subvencionada parcialment pel mateix Pujol, és encara útil per entendre el necessari bilingüisme d’aquesta societat. Segons Google Ngram Viewer les paraules charnego i xarnego van ser particularment utilitzades en textos dels anys 80, però es troben al nostre imaginari des dels anys 60. No n’hi ha hagut cap de nova per parlar dels nous xarnegos o dels nous catalans, els immigrants africans i d’altres procedències, menystinguts per Marta Ferrusola. El mateix es pot dir de Barcelona: la campanya Barcelona, posa’t guapa és una idea de 1985. El projecte de ciutat acaba el 1992. Ja no som sis milions, sinó set i mig. Fa més de 20 anys que vivim de rendes.
Al país de més enllà de la frontera s’haurà d’explicar qui eren els Pujol. I no hi haurà ningú per ocupar el lloc dels seus monuments. Perquè Montilla, Hereu, Mas o Trias no han aportat una visió de Catalunya. I, malauradament, Maragall va reinventar Barcelona però va ser incapaç de continuar la tradició del seu avi i de Salvador Espriu. Ja no estem en temps d’odes. Però Ibèria, pell de brau, sí que perviu com a possible unitat d’un sentit dinàmic, mutant.
