Els partits estatals van al 27-S sense una solució consensuada

MadridLa campanya catalana que arrenca el mateix 11 de setembre arriba tres mesos abans d’unes eleccions espanyoles que, just aquesta setmana, Mariano Rajoy concedia que poden ser el 20 de desembre. Lògicament, els partits estatals veuen en el 27-S una primera ronda que marcarà uns comicis al Congrés que mesuraran la voluntat d’obrir o no una segona Transició espanyola un cop superada la fase més àrida de la crisi.

Els quatre partits amb opcions de condicionar la política estatal en tenen poques de ser determinants a la política catalana i difícilment s’estalviaran que el plet català contamini la campanya de les generals. Un conflicte que afronten sense solucions o diagnòstics compartits. Al Parlament no hi cap opció que el PP, el PSC, Podem i Ciutadans es posin d’acord per ser una alternativa de govern coherent a Catalunya. Comparteixen la crítica al projecte sobiranista i a CDC pels casos de corrupció que l’esquitxen, però no estan d’acord ni en el perquè de tot plegat ni -i això és més important- en les sortides que hauria d’oferir el pròxim govern de l’Estat.

Una resposta ràpida

Si del 27-S en surt la majoria sobiranista que pronostiquen les enquestes, l’executiu espanyol que es formi a principis del 2016 -haurà de ser de coalició o governar en una situació de clara minoria- es pot veure obligat a donar una resposta. Una resposta a Catalunya que pot ser negociada o repressiva, però que en qualsevol cas haurà de ser ràpida perquè el full de ruta de Junts pel Sí s’aplicarà des del primer dia. La carpeta catalana torna a ser damunt la taula. Mesos enrere algunes enquestes constataven un empat entre els quatre partits estatals, que es movien entorn al 20% dels vots. L’últim CIS, del juliol, va tornar a posar el PP i el PSOE al capdavant i revifar el bipartidisme, dopat per una llei electoral que el premia les circumscripcions petites i mitjanes. La recuperació econòmica, el perfil més presidencial de Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, i els pactes municipals i autonòmics de Podem i C’s han llastat aquests últims.

Això ha tingut una translació entre els votants catalans que es mouen en coordenades més espanyoles, però el punt de partida a Catalunya era ben diferent i l’escenari que s’albira ho serà. Podem, la principal via d’arribada de vots a Catalunya Sí que es Pot, on hi ha també ICV i EUiA, i Ciutadans rivalitzaran per ser segona força el 27-S i poden deixar molt enrere socialistes i populars. Albert Rivera i Pablo Iglesias ho presentaran com l’auguri d’un canvi de fons en la política estatal.

A la Moncloa hi haurà, però, Rajoy o Sánchez. I aquí hi ha la gran paradoxa, quan els seus partits amenacen de ser marginals a l’hemicicle català. Aquesta situació no és nova per al PP -tenir alcaldies com Badalona, per on ahir es va passejar el líder conservador, i 19 escons ha sigut un miratge- però sí per als socialistes, acostumats a estar implicats en els assumptes catalans per l’enorme pes i influència d’un PSC d’alcaldes i catalanista que era alternativa al nacionalisme conservador. Catalunya ja no és graner de vot, la incidència del PSC al PSOE -més controlat que mai per Andalusia- és petita i això desdibuixa encara més l’oferta federal de Sánchez. Miquel Iceta haurà de menjar-se el plat que cuini Ferraz perquè sap que la seva taula de salvació és mobilitzar el vot del PSOE a Catalunya. D’aquí la forta presència de Sánchez, Susana Díaz o Felipe González a la campanya.

Un suflé que ja és pertinaç

I quines són les sortides? Després de la davallada de CiU el 2012 i del 9-N el Madrid del poder fabulava amb un procés desfent-se com un terròs de sucre. Però el suflé és tant o més pertinaç que la sequera franquista. Els poders de l’Estat es comencen a desvetllar i, a tentines, ja barrinen respostes. Potser l’expresident Felipe González i la seva reculada són la millor mostra de l’actual desorientació. Trobar el to entre titllar de nazis els sobiranistes i aconsellar que Catalunya sigui reconeguda com a nació en una reforma constitucional que hauria de ser a fons (és a dir, pel costós i complex procediment agreujat, que requeriria dissoldre les Corts i un referèndum estatal) és el repte immediat, però les contradiccions de l’endemà se’ls acumulen damunt la taula.

González fa de franctirador

Els socialistes són incapaços de transmetre amb claredat fins on estan disposats a arribar. Ahir amagaven el debat sota la catifa i se centraven a criticar Mas i Rajoy situant-los al mateix nivell. González va concedir una entrevista a La Vanguardia reinterpretant la seva carta a El País de diumenge passat i avui és José Luis Rodríguez Zapatero qui apareix entrevistat al rotatiu de Prisa. Més disciplinat, l’últim president socialista opta pels llocs comuns en l’avançament de l’edició digital: “Cal conviure en pluralitat, retrobar els afectes i dialogar”, deia.

Iglesias i Podem ofereixen un escenari més obert, tot i que també amb poques concrecions en temes cabdals com l’exercici del dret a decidir. Els grans partits són transatlàntics que es mouen lents i són forts. Els nous són velers àgils però també fràgils. Iglesias haurà de fer equilibris, però el caràcter inèdit del seu procés constituent fa que molts puguin somiar a trobar-s’hi còmodes. Ciutadans fa, fora de Catalunya, un discurs més moderat nacionalment. Se centra més a modernitzar Espanya que a centralitzar-la. El discurs més dur, Rivera se’l guarda per a Catalunya, on torna als orígens: un partit nascut per dir no “al nacionalisme obligatori”.

I al final de l’escena, com una roca, el PP. Sense fissures, en públic i en privat no surten del “respecte a la llei” i que ara no toca fer canvis, malgrat que saben que l’actual marc no resol l’anhel català. Per això, admeten, que tampoc els cal ser imaginatius. El ministre de Justícia, Rafael Catalá, que dijous va constatar en un àpat amb el conseller Germà Gordó com de lluny estan, va proposar obrir la reforma constitucional, però Rajoy descarta incloure-ho al programa. La imaginació la guarden per ser durs. La reforma de la llei del Tribunal Constitucional per inhabilitar Mas o prendre mesures d’excepció amb més cobertura és una concessió a l’ala dura i l’única resposta, si més no fins al 27-S. Una resposta que no trobarà la complicitat de cap altre grup al Congrés. Caldrà veure l’adhesió que exhibeix el president del TC, que dimarts inaugura amb el rei el curs judicial a la seu del Tribunal Suprem.

Entre el globus sonda i el pedaç

Les ofertes, que els partidaris de la tercera via imploren sense èxit des de fa tres anys, són globus sonda, iniciatives personals o pedaços. És el cas de la proposta de finançament que ahir feia a Expansión el ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo. No canviaria el caràcter multilateral del model (res de pacte fiscal, doncs), però cediria tot l’IRPF a les comunitats. En un altre temps faria córrer rius de tinta. Ahir ningú hi va parar atenció. La política catalana està en una altra fase i l’espanyola tot just comença a pensar com hi pot fer front.