Parlant amb Llucieta Canyà

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsUn dia, en una conversa amb una persona de força prestigi entre la premsa catalana, va venir a tomb i aquesta persona em va dir: -Encara com no s’ajunten les dones que escriuen i es preocupen d’establir entre elles una certa companyonia... caldria fer-ne esment... que li sembla?... -Què us puc dir si gairebé no en conec cap?... -Cap? -Home... hi ha uns noms: Irene Polo, Anna Murià, Maria Teresa Gibert, Rosa Mª Arquimbau... El meu interlocutor tallà ràpid. -I Llucieta Canyà, no la coneix? Jo, llavors, estava allunyadíssima de premsa i llibres i de saber cap cosa de res (per l’estil d’ara, però encara menys). -No, vaig respondre amb tota sinceritat. -Ui, Llucieta Canyà! -digué fent brandar la mà amb energia per tal d’afermar la seva vistent admiració. -Llucieta Canyà és de les millors que tenim...! I fins abans d’aparèixer “L’etern femení”, llibre recent de Llucieta Canyà, només sabia, d’ella, que “és de les millors que tenim”. [...] Parlo amb ella. Llucieta Canyà és empordanesa. I te’n parla de seguida. Empordanesa! I una empordanesa amb totes les qualitats i cap dels defectes que, segurament, els empordanesos tenen: simpàtica, franca, enraonadora... i tràfec. Un veritable tràfec. Un estornell. Una criatura. -No vaig aconseguir d’acabar els meus estudis de lletres. -I doncs? -L’amor em va partir pel mig... Em vaig enamorar i vaig estar perduda. -Com van anar els començaments? -De què? -D’escriure. -He estat universitària. Tinc bon record, en els meus inicis, de Tries de Bes i de Ferran i Maioral. Vaig estar tres anys a “La Veu”. Les dones tenim obertes totes les portes. Quan es presentava algun cas difícil: “Llucieta Canyà hi anirà”. Vaig ésser la primera dona que entrà a l’Ateneu. Vaig fer intervius a infinitat de persones, polítiques la majoria. He estat una gran polemista. Polèmiques amb tothom. Amb Josep Maria de Sagarra, amb periòdics de fora... qui ho sap... [...] I enraona, enraona Llucieta Canyà, aqueixa dona d’ara, que sempre serà el que en el pròleg de “L’etern femení” diu Josep Maria de Sagarra: “...una eterna criatura empordanesa”.