Els pares

Vaig conèixer Miquel de Palol quan li vaig demanar el pròleg per a les Memòries del Dr. Biodramina, de Joan Uriach, el conegut farmacèutic, que forma part de la mitologia familiar del poeta. Mercè Muntanyola, mare de Palol, havia donat classes al Dr. Uriach quan de petit havia hagut de passar uns mesos al llit. Amb en Miquel ens vam fer amics de seguida. No pas per la poesia, que a mi no m’engresca gaire, ni tampoc per la narrativa. Rares vegades hem parlat de llibres. Ens vam fer amics per la natació. En una època en què estàvem més desocupats, quedàvem per nedar. Ell tenia costum de fer-ho a ple hivern, a la platja del Bogatell de Barcelona. Al punt del migdia, sempre que fes sol, condició sine qua non per no quedar-te congelat, en un quart d’hora quedàvem al Bogatell, ens llançàvem a l’aigua i nedàvem cap a l’horitzó del mar, tan lluny com podíem, a vegades de manera alarmant. Palol és un home fort; veient-lo afanyar-se cap al fons, en un estil particular, fent braçades d’esquena, el poeta me l’imaginava com una mena de monstre marí, de dents mal posades i esbufecs sorollosos.

He de dir que, mentrestant, encara que sembli mentida, a causa de l’estil imprecís i amateur de les nostres braçades, teníem per costum xerrar, sobretot d’anada. Quan no podíem més, tornàvem. “Algun dia -em deia, esbufegant- ens hi quedarem, però no em diguis que aquesta no seria una bona manera de morir”. El costum de nedar cap al fons va culminar a Platja d’Aro, fa un parell d’estius. Ell, en aquesta època, s’instal·la a l’antiga casa familiar dels Palol, a segona o tercera línia de mar, una perla d’època, de planta baixa, envoltada de pins, paradís perdut enmig de l’horror vertical dels edificis d’apartaments, tan típic de Platja d’Aro. Aquell dia concret, en lloc de xerrar de dones, quan ens vam llançar a l’aigua, havíem començat a parlar dels pares, dels seus. Mentre ens endinsàvem mar endins, s’esplaiava en aquella noia “bufona, petita, amb una cara rodona i simpàtica com un pèsol” que era la seva mare, la Muntanyola, dona desperta, espavilada, que als estius s’apuntava a la Universitat d’Estiu de Santander. “Una gran pedagoga”, m’explicava, mentre fèiem braçades.

La Muntanyola es va casar amb Pere de Palol, catedràtic i professor d’arqueologia, intel·lectual de primer ordre, que va assolir la càtedra a la Universitat de Valladolid el 1956. Va convertir-se en primera autoritat peninsular en arqueologia paleocristiana. Ell era deu anys més jove que ella. Van tenir un fill, l’home que ara neda al meu costat, cap a l’horitzó, ja lluny de Platja d’Aro. “Quan... ens vam traslladar a Valladolid... jo tenia... tres anys -m’explica, ple d’esbufecs-, una experiència... inoblidable”. S’hi van estar quinze anys. Palol em parla del paisatge de Burgos, dels cerros, que diu ell, de Clunia, on el pare treballava en les excavacions. M’explica que els seus pares estaven units per una relació intel·lectual i d’amistat poc habitual. La Muntanyola, que era doctora, havia apostat per la carrera científica del marit, en detriment de la seva pròpia. També era arqueòloga. Ella havia format part del grup del poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel, igual que Amàlia Tineo, íntima amiga d’Espriu. Quan arribem al fons, ambdós nedadors ens aturem, per veure on som: Platja d’Aro ha desaparegut. Enmig del no-res pacífic i bestial del mar, en Miquel m’explica que tots quatre companys (Pòrcel, Muntanyola, Tineo, Espriu) havien estat inseparables, i que la mort de Rosselló-Pòrcel, el 1935, amb vint-i-quatre anys, de tisi, va deixar el grup tocat, amb un buit similar al del nedador entotsolat enmig del mar. Només veiem la punta de l’edifici que el meu amic sempre agafa com a referència. Ja tornem, bastant cansats. Espriu va caure en una profunda crisi. Va comprar el nínxol 381 del cementiri de Sinera per enterrar-hi l’amic. Les restes del poeta es van quedar a Arenys. Anys després, se les van endur a Palma, d’on era originari. Al mateix nínxol hi seria enterrat Espriu. Quan arribem a la platja, hi ha enrenou; la Creu Roja ja muntava el dispositiu de rescat. “Però, on eren?”, ens pregunten. La resposta de Palol és genial: “Hem anat a veure els pares”.